¿UNA FOTO DE LA CIUTADELLA?

L’any 2003 va haver-hi una exposició força interessant a l’edifici modernista de Caixa Fòrum, l'antiga fàbrica Casa Ramona. Es tractava d’una exposició sobre la fotografia a Espanya el segle XIX. Evidentment, es feia un recorregut per les més antigues fotos i daguerreotips de la história de la fotografia a Espanya. Totes les peces tenien un interès especial, però una em va cridar força l’atenció. Es tractava d’una foto de paisatge urbà a Barcelona. Allí podíem veure una retrospectiva de la Plaça del Palau el 1856. A qui li agrada veure les fotos de com era Barcelona antigament tindrà idea de que qualsevol foto val la pena de veure, i aquesta tenia tots els ingredients per agradar. Es veia com era el Pla del Palau mitjans el segle XIX i una curiositat més, es veia a primer terme la Llotja i davant d’aquesta els porxos d’en Xifré, però després es veia el Palau que donava nom a la plaça, un edifici del segle XV. I darrere de tot el que més em va cridar l’atenció era que es veia la imatge de la Ciutadella erigida per Felip V, basant-se en un projecte de l’enginyer Pròsper Verboom, a partir de 1715. Em va sobtar molt que fos així i m’ho vaig estar mirant durant força estona, quedant-me finalment convençut. Al sortir de l’exposició em vaig comprar el llibre d’aquesta i vaig comprovar-hi que també hi era la foto. Per diverses qüestions de temps que ara no venen al cas, vaig oblidar-me de la de la foto fins fa uns dies que em vaig tornar a acordar-me i ho vaig voler contrastar.
La Ciutadella es va començar a enderrocar l’any 1841, però la reina Isabel II va aturar l’enderroc i el 1843 va manar restaurar-la de nou, ja que no s’havia arribat a tirar a terra gaire cosa. Però no serà fins l’any 1868, al finalitzar el regnat d’Isabel II, quan es torni a derrocar definitivament la Ciutadella acabant-se el 1869. El primer que es va tirar va ser la torre i les muralles, deixant per més endavant els edificis. Per tant a l’any de la foto(1856) la ciutadella encara estava sencera.
El que mes sobresurt de la imatge de la ciutadella es la antiga torre de Sant Joan, que va ser la presó militar de la fortificació i el cimbori de l’església. Vaig buscar gravats de la ciutadella per assegurar-me que veritablement fos una imatge d’abans del seu enderroc i per comparació va ser que la meva suposició sembla correcta. També hi ha un altra foto de la ciutadella, feta per J. Martí, l’any 1868 i que es troba al llibre Bellezas de Barcelona, però aquesta és en el moment del seu enderrocament i sols es veu l’església i la porta d’entrada, mancant la torre que ja havia estat llavors enderrocada. Per tant la foto que aquí mostro, es anterior a l’enderrocament de la ciutadella i la torres i pel que podem veure es tracta d’una imatge fotogràfica d’aquesta fortificació encara en bon estat. La llàstima és que es veu al fons de la foto i no s’aprecien ben bé els detalls. Particularment em sembla una foto única. La foto portava com a autor un tal Franck i no té títol. Està feta en paper albuminós i es pot trobar a la Bibliothèque Nationale de France i com he dit està datada el 1856.
A sota podem veure la foto i uns gravats amb els que comparar-la. Vostès que opinen?
Com a curiositat comentar que el Palau que també es veu i que aporto una foto apart, es el que donà nom a la Plaça. Aquest va ser un edifici finançat per la ciutat de Barcelona i acabat de construir el segle XV, segons Antoni de Bofarull l’any 1444. En un principi es deia Hala dels draps, que seguint a aquest autor, el nom d’Hala seria d’origen flamenc i voldria dir Mercat. Per tan, es tractaria en el seu origen d’algun tipus de mercat o alfòndec tèxtil. Però ja al segle XVII, Felip IV el va confiscar per utilitzar-lo com a residència dels virreis. Posteriorment al segle XIX els reis s’hi allotjarien allí quan visitessin la ciutat comtal. Però un incendi la va destruí totalment la nit de Nadal de 1875, i hi no va quedar més record que el nom de la plaça del Palau.
Espero que em comentin quelcom sobre la foto de la ciutadella. (cliqueu les fotos per engrandir-les)
Salut.
The Damned.














Bibliografia:

Abajo las Murallas!!! Catáleg de l’exposició 150 Anys de l’Enderroc de les Muralles de Barcelona. VV.AA. Coor.. Albert Cubeles i Antoni Nicolau. Ajuntament de Barcelona. BCN 2004
Guia-Cicerone de Barcelona. Antonio Bofarull. Barcelona 1855. Edició facsímil de Librerías París-Valencia, sl. Valencia 2003.
Geografia General de Catalunya, Francec Carreras i Candi. Edit. Albert Martín. Barcelona. Sense Data. (il·lustracions)
La Fotografía en España en el Siglo XIX. VV.AA. Coor. Ricard Gracia i Gemma Domènech. Edit. Fundació “ La Caixa” Barcelona 2003 (Foto de la Ciutadella)

LA FERIDA DEL REI JAUME I

Molts cops els documents i les cróniques antigues han estat clau per clarificar un dubte històric que si no hagués estat per la documentació mai, potser, hauríem pogut esbrinar. Aquest va ser el cas de la identificació de Jaume I al segle XIX. Un relat del Llibre dels Fets va donar la clau als historiadors de l’època per donar amb el cos del rei.

El Llibre dels Feyts es una narració autobiogràfica i en primera persona de la vida del rei Jaume I. En aquesta crònica, així considerada per molts autors, podem trobar de primera mà el fets que es van dur a terme en la conquesta de Mallorca, Eivissa i València. També hi trobarem relatada la vida del rei des del seu naixement, tot això farcit d’anècdotes personals del monarca. Una d’aquestes anècdotes es una ferida que va rebre el rei durant la campanya de la conquesta de València el 1238. Aquest fet, com hem dit, serviria per identificar posteriorment el cos del rei. Veiem que va passar el 1238:

Durant la campanya de la conquesta de València, els homes de l’arquebisbe de Narbona, que havien anat amb Jaume I, estaven en pugna amb el sarraïns, prop d’una vila en terres valencianes. El rei ens conta que aquella gent no sabia les argúcies d’aquests a l’hora de lluitar i que els va enviar un missatge per avisar-los de que no perseguissin els moros. Els sarraïns no s’enfrontaven obertament, sinó que s’escapaven i fugien cap a la vila. Amb aquesta treta volien que els soldats cristians els perseguissin fins allí i tendir-los un parany.

Però els soldats de l’arquebisbe, amb por de que s'escapessin els sarraïns, no van fer cas del missatge del rei i en van morir uns 30 o potser més, segons paraules de Jaume I. Llavors el rei, per tal d’evitar que la cosa fora a més, va apropar-se al lloc amb el cavall que muntava i llavors algú li va disparar una fletxa i el van ferir al cap. El rei amb ràbia es va arrancar-la i li va començar a sortir-li la sang. Se li va inflar la cara i els ulls i va estar uns dies sense poder-hi veure. Ell mateix diu que un cop arrencada la fletxa va anar cap on estaven els homes rient perquè no es desmoralitzessin. Rera uns quatre o cinc dies la inflor li va passar i llavors per aixecar els ànims als soldats va passejar-se per tota la host.

El rei ens ho explica així al capítol 266 del Llibre dels Feyts:

“ (...) E nos quins en tornavem ab los homens voluemnos contra la vila a esguardar los sarrahins que havia la companya gran de fora e on ballester tirans e de part lo capell de sol el batut donans en lo cap ab lo corell prop del front e deus qui lo volch no trespassa lo test e exins be a la meytat de la testa la punta de la sageta. E nos ab ira quen haguem donam tal de la ma en la sageta que trencamla e exiens la sanch per la cara a enius e ab lo mantell de cendat que nos teniem torcavemnos la sanch e veniem rient per tal que la ost no sen desmayas e entram nos en en un reyal en que nos posavem e engruxans tota la cara e els ulls Si que del ull de la part on erem ferits nons poguem veer be per iiii e P v dies per la infladura. E quant la cara nos fo desinflada cavalcam per tota la ost per tal que la ost no fos desconortada. “

Transcripció al català modern:

“ I Nós, quan tornàvem amb els homes, ens vam girar cap a la vila per veure els sarraïns, ja que havia sortit fora el gros de la companyia, i un ballester ens disparà, i travessant el capell de sol i el batut, (Defensa de malles que protegia el cap, part del rostre, el coll i la part superior del pit) ens tocà al cap amb el cairell, (Arma llancívola, de fusta endurida al foc, més curta que la sageta) prop del front. ¡Déu volgué que no em traspassés el cap!

I la punta de la fletxa sortí bé per la meitat del cap, i Nós amb la ira que ens va agafar, vam donar tal cop amb la mà a la fletxa que la vam trencar i la sang ens queia per la cara i amb el mantell de sendal (Tela fina de seda) que teníem ens vam netejar la sang, i anàvem rient perquè la host no desmaiés. I vam entrar en un reial on posàvem i se’ns va inflar tota la cara i els ulls, de tal manera que al ull de la part on ens van ferir no vam poder veure durant quatre o cinc dies. ( Va ser a l’ull esquerre)

I quan se’ns va desinflar la cara vam ser a cavall per tot el campament perquè la host no es desmoralitzés.

Fins aquí el relat de la ferida del rei.

Rera la destrucció de Monestir de Poblet durant la desamortització de l’any 1835, es van trencar les parts laterals dels sepulcres reials que allí hi havia, tot buscant els saquejadors les joies dels reis que suposadament devien estar en les tombes. Així tots els restes de tres monarques i dos de les seves esposes van restar tirats de qualsevol manera per l’església .

No serà fins l’any 1837 que el rector de l’Espluga de Francolí obtingués el permís de recollir les despulles que havien quedat a l’església del monestir. Aquestes restes van ser embolicades i traslladades a l’Espluga de Francolí, on romandrien fins el seu trasllat posterior a la catedral de Tarragona l’any 1843.

Per fi l’any 1856 es va decidir adossar la tomba de Jaume I al rera cor i per tant es devien traslladar les despulles. Però va sorgir el problema d’identificar a qui pertanyia cada cos, ja que hi eren els de Jaume I, Pere III i Joan I, a més de les dones d’aquests dos últims. Aquí es on va ajudar el capítol que hem transcrit més amunt. Si el rei havia tingut una ferida tan greu a la cara hi devia d’haver quedat senyal. Així es van mirar les calaveres i van trobar una que estava encara amb la pell, consumida i apergaminada, però que duia una cicatriu. Aquesta devia ser la mòmia de Jaume I. Coincidia amb la descripció que el rei feia de la seva ferida, ja que aquesta tenia la cicatriu sobre de l’ull esquerre. Així, per sort, es va tenir la cura de prendre una daguerreotip de la mòmia (veure foto) i avui dia podem observar la imatge i veure com, en aquest cas, la documentació contrasta fefaentment l'escrit amb les restes.

D’enllaç els deixo el capítol 266 del Llibre dels Feyts

Capitol on s’explica la ferida del rei Jaume I

Salut.

The Damned

Bibliografia:

Llibre dels Fets. Versió a cura de Josep M. Pujol. Ed. Teide. Bcn 1994

LES GIGAFOTOS DELS NOSTRES TRESORS

De vegades navegar dona unes sorpreses agradables; en aquest cas ha estat així. Havent entrat a Gencat, en un dels seus nous canals temàtics, he trobat el de patrimoni. Una cop dins ens trobem amb la secció de fotografies, en la qual podem gaudir d’unes fotos panoràmiques dels nostres tresors patrimonials en 360°. Aquest tipus de fotos s'anomenen “Gigafotos” degut a la seva extrema resolució i  en aquest cas es tracta d’un projecte que va néixer al Departament de Cultura de la Generalitat farà un parell d’anys. La direcció es la següent:

Vistes panoràmiques dels nostres tresors

Us recomano la visita per a gaudir d’aquestes vistes en panoràmica, amb una excel·lent resolució, cosa que ens farà sentir des de casa com si estiguéssim allí mateix. Alguns dels viatges que podeu trobar seria per la Vall de Boí, el Castell de Mur, Girona, el Monestir de Poblet., etc El castell que podeu veure a la foto es el castell Montsoriu, a Arbúcies, en una imatge extreta del Gencat.

¡Que ho gaudiu!

Salut.

The Damned

CAU UNA PARET DEL CASTELL D'ERAMPRUNYÀ

Indignació i ràbia, això es el que sento i el que qualsevol persona sensibilitzada amb la historia i el nostre patrimoni ha de sentir i sobretot els gavanencs.

Abans d’ahir em vaig assabentar d’un fet terrible, i és la caiguda d’una paret que conformava la torre d’homenatge del castell d’Eramprunyà.

El castell d’Eramprunyà es troba a prop del municipi de Gavà, a Barcelona. Està enclavat en un paratge realment espectacular per a estar tan a prop de la gran ciutat.

Aquest castell està datat documentalment l’any 957, per una donació de terres feta a Sant Cugat per Ennèc i Flodeberga. Però segurament és molt més antic en els seus orígens. El castell havia estat sempre en mans dels comtes de Barcelona i la corona Catalano-Aragonesa, fins que l’any 1323 el rei Jaume II el va vendre a Jaume Marc, el seu tresorer, per ajudar-se a pagar les despeses de la conquesta de Sardenya i Sicília.

Rera moltes vicissituds, aquest castell va anar a parar finalment a mans del banquer Manel Girona, que hi va comprar no tan sols el castell físic, sinó la baronia i els arxius, l’any 1897. Bé, des de llavors fins fa un any i mig , va pertànyer als descendents d’aquest, sent l’última propietària la marquesa de Pozorrubio, traspassada fa un parell d’anys. Aquesta senyora tenia la propietat de la fortalesa però com si no la tingués, ja que ella vivia a Madrid i no li importava un rave el castell. Tan es així, que cap a l’any 2000 es va obligar a aquesta a pagar uns quatre milions de pessetes de llavors per la consolidació de les parts més afectades. Si no ho feia, corria els risc de que es complís la sol·licitud d’ERC i els Verds d’expropiació, feta a la Generalitat. Però l’any 2007 finalment l’Ajuntament de Gavà va poder comprar el castell als hereus de la propietària. I aquí és on ve el mal, ja que des de llavors no se li ha fet res de restauració ni consolidació al castell.

El 23 de febrer d’aquest any 2009, Marcel·lí Reyes i Vidal, regidor i portaveu del Grup Municipal d’Esquerra Republicana de Catalunya a l’Ajuntament de Gavà, va presentar una instància de denuncia sobre la caiguda de la paret d’aquest monument, considerat Bé Cultural d’Interès Nacional. En la mateixa, Reyes demostra l’estat de deixadesa del castell i, amb fotografies denúncia la caiguda de la paret de la torre d’homenatge. Rera això sol·licita un pla d’actuació per restaurar el castell i restituir la part caiguda a l’estat en què es trobava en el moment de la compra del castell per part de l’Ajuntament de Gavà. Posteriorment, en un comunicat emès per Esquerra Republicana el 10 de març, aquests amenacen amb denunciar el fet al Departament de Cultura de la Generalitat, si des de l’Ajuntament de Gavà no es fa res de caràcter urgent per a conservar el monument.

Però, que va passar en realitat?, Quin va ser el motiu vertader pel qual va caure la paret? Algunes de les explicacions que s’han deixat sentir pel consistori de Gavà, són les que diuen que es deu a les ventades del passat mes de gener. Possiblement, però jo crec que hi té molt més a veure la pèssima educació de la gent que puja al castell que no pas els fenòmens atmosfèrics. Quan jo vaig fer un treball sobre els orígens del castell, entre els anys 1997-2005, aquest, dintre del seu estat ruïnós, estava ben conservat. M’explico. Avui dia si pugem al castell , el veurem ple de brutícia, sobretot dins de l’església de Sant Miquel d'Eramprunyà al recinte jussà. Molta gent que visita el castell té afició a pujar-se damunt de les parets, sense importar-los que estiguin en mal estat i que poden tirar-ho avall. La gent s’hi puja sense escrúpols. I el que és pitjor, tot el castell ara està ple de pintades d’uns eixelebrats que a més presumeixen d’on venen (jo he vist pintades del caire: manolito y manolita del prat estuvieron aqui) N’hi ha una pintada que és realment aterridora, i és la que està damunt de l’arc de mig punt que dona entrada a la torre d’homenatge. El delinqüent, per que no té altre nom, que ho va fer tindria que pagar pena de presó, segons el meu parer. Podeu veure aquesta pintada en la foto d'abaix, fixeu-vos-hi bé, ocupa tot l’arc, que és del segle XIV o sigui que té prop de 700 anys. La indignació creix quan un veu que aquests tropells al nostre passat i al nostre patrimoni queden indemnes i que ara la gent que puja al castell no te cura d’ell i per a la majoria no són més que pedres sense cap altre interès. A Gavà tindrien que prendre exemple de l’Ajuntament de Cabrera de Mar, que al castell de Burriac hi ha posat un vigilant tan de nit com de dia i que controla el personal que hi arriba i vigila que no s'hi facin ximpleries. Jo crec que és més important controlar el comportament de la gent i posar remei per a mals pitjors, que no lamentar-se i veure com cada dia el nostre patrimoni es va esvaint per culpa d’uns brètols eixelebrats i un Ajuntament lent en les seves reaccions.

Espero que finalment es pugui refer la paret caiguda i puguem tornar a gaudir del castell, al menys, fins com estava fa uns mesos.

Com a links els deixo la instància del senyor Reyes i el comunicat d’ERC.

Salut, The Damned

Instància de denuncia

Comunicat de ERC

Part que ha caigut, en cercle vermell, i a l'altra foto, estat actual rera la davallada.

UNA LLEGENDA SOBRE LA BLANCOR DE LA MORENETA

Tothom es recordarà que fa uns anys, concretament en el 2001, va aparèixer la noticia de que La Moreneta,definitivament va ser una figura de color blanc. Segons la noticia de l’època, l’abat de Montserrat, Msn. Josep Maria Soler, va presentar els estudis químics i radiològics a la qual va ser sotmesa l’escultura, donant definitivament el veredicte sobre el color.

Segons sembla ser, la figura es va anar enfosquint a partir del segle XVI a causa del plom que contenia la pintura blanca de la cara. Segons l’informe, aquest fet va fer que es pintés la imatge d’un color castany fosc i passant els segles acabés pintant-se de color negre. En aquests anàlisis també sortien a la llum dades inusitades, com que la figura pertany al segle XII o que estava feta en fusta d'àlber. Qui va dur a terme els anàlisis van ser Josep Maria Carrié i Rovira, restaurador de béns culturals i Eduard Porta i Ferrer, químic.

Però tot i això, no era aquest el primer cop en que s’intuïa que la Verge patrona de Catalunya era blanca. Ja en 1931, el pare Anselm Alvareda va realitzar uns anàlisis a la imatge i va concloure que el color negre podia ser pintat. Però degut als deficitaris medis tècnics de l’època, no se li va donar més importància.

I ara us preguntareu a que treu cap que en parli aquí d’una noticia tan vella i potser oblidada?. Doncs té una senzilla explicació. Entre moltes de les curiositats que té l'obra d'en Joan Amades, m’he trobat amb una llegenda que m’ha cridat molt l’atenció. Es tracta d’una llegenda en la qual, al segle XVIII ja es coneixia la blancor de la Moreneta. Però millor vegem-la:

Segons Joan Amades en el Volum II de la seva obra Històries i Llegendes de Barcelona, ens explica el següent , referit a la Plaça de Sant Just:

“Una tradició conta que durant la guerra de Successió, temerosos els monjos de Montserrat que la imatge de la Moreneta no sofrís algun dany per efecte de la guerra, la van portar a Barcelona i van dipositar-la a l’església de sant Just, on hi havia tingut la seva primera Seu. Després de la caiguda de la ciutat i quan el rei vencedor Felip V manà cremar pel botxí els furs, llibertats i privilegis de Catalunya, tot Barcelona va omplir-se d’un fumerol persistent que va durar molts dies i que va costar d’esvair. Quan fou dissipat, la gent va adonar-se que la imatge de la Mare de Déu de Montserrat que fins aleshores havia estat blanca i rosada, s’havia ennegrit i enfosquit, i diuen que, adolorida, no recobrarà la seva color natural fins que la nostre gent hagi recobrat les llibertats perdudes.”

Fins aquí la llegenda transmesa per Amades. Es evident que es tracta d’una llegenda; però llegenda o no, ens parla que d’antuvi ja es creia que la Mare de Déu de Montserrat era de color blanc. A més es pot imaginar la seva estructura de llegenda veient el missatge polític que porta al donar, com tantes altres llegendes, una condició sine qua non per la tornada a la seu anterior aspecte, cosa per la que serà necessària la recuperació dels nostres furs i llibertats.

Si mirem la llegenda amb atenció veurem quelcom erroni, i es que se’m fa coll amunt pensar que els monjos de Montserrat duguessin a Barcelona la imatge pensant que allí estaria més segura. Potser era més lògic portar-la a algun altre lloc més discret i amb menys perill que la capital. Clar que tot es una forma de veure-ho, ja que jo, potser, estic parlant des del coneixement del que va passar, i aleshores es devia pensar que les muralles de la ciutat aguantarien i seria el lloc més idoni per amagar la Verge.

Per altra banda, l’explicació que es dona a la llegenda per l’enfosquiment de la figura es tan simplista com simbòlic i absurd. Evidentment fa referència al dolorós i important que va ser pel poble català perdre les seves llibertats, tant va ser així que la Verge perd el seu color i es torna negra (potser com el color del dimoni, fent referència a Felip V) al veure el seu poble dominat pel rei estranger. I com dèiem abans, no tornarà el seu color fins que aquest recobri tot el perdut. A més, és improbable que el fum afectés d’aquesta manera tan precisa a la Verge, enfosquint només la cara i les mans, deixant de banda el resta del cos.

Una cosa es clara respecte a la llegenda, aquesta ens parla que la Verge abans havia estat blanca i que aquest color es va canviar pel negre. Per què es va perdre el saber que la Verge era blanca? Si aquesta llegenda va néixer al segle XVIII o potser al XIX, (Amades no diu l’època de la mateixa, però pels fets que explica podem datar-la posterior al primer terç del segle XVIII en endavant) seria perquè d’alguna mena ja es tenia el coneixement de que la Verge era blanca. En realitat l’origen de la Verge de Montserrat no està del tot aclarit encara. Des de les llegendes que parlen que fou trobada a la cova i que des d’allí no es va poder traslladar a cap altre lloc, fins a la llegenda que recull Jesús Ávila Granados, en la que diu que la imatge va ser esculpida a principis del cristianisme en una fusta cremada per un llamp per sant Lucas a Jerusalem i després portada a Barcelona, (de fet això es quelcom improbable, ja que la factura de la figura és netament romànica) sempre la trobem que és parla del color negre. Però, per contra, en moltes de les representacions se la veu de color blanc. (vegeu les il·lustracions). A més recordem que el mateix any 2001 es va trobar a Lleida, i pel mateix equip de restauració, la que es creu que va ser la primera representació de la Verge, es tractaria d’una taula en la que la Mare de Déu hi estaria representada de color blanc. Per tant, hem de pensar que des de fa molt de temps ja es sabia que la Verge era blanca, però que, potser per raons paleses, ha estat oblidat. Es podria investigar i estirar el fil si es fessin indagacions sobre quant va sortir el motiu de la Moreneta, així ens faríem una idea sobre l’antigor de quant es va canviar el color a ulls del poble.

De fet, sembla que en realitat el que sigui d’un o altre color no afecta el sentiment dels creients i que per molt que ho diguin, la gent li seguirà dient la Moreneta i seguirà sent de color fosc.

I tornant a la llegenda. S’ha complert el vaticini d’aquesta? És a dir, ja tenim bastants de les llibertats robades aleshores, és per això que s’ha revelat en aquests temps que la Moreneta era blanca?

Això és quelcom que el temps dirà.

Salut.

The Damned.

Com a enllaç la noticia de la Moreneta blanca.

La Verge de Montserrat és blanca.

Bibliografia:

Joan Amades. Històries i Llegendes de Barcelona, vol. II Edicions 62 BCN 1984

Les il·lustracions antigues en blanc i negre han estat extretes del mateix llibre.

PRIMA INTROITUS

Aquí comencem una nova etapa. El Calix Permixtio però en català i només amb histories de Barcelona i Catalunya. Com vam dir al primer post del Calix, el nom en llatí venia a voler dir alguna cosa semblant a Calaix de Sastre, fent paràfrasis de l’obra de l’inefable baró de Maldà. Aquest cop el nom del post es un joc fonètic amb el nom de Calix Permixtio, ja que fonèticament tenen una semblança, però en el fons també podríem dir-ne que vindria a significar el mateix.

I en aquest “Prima Introitus” d’aquest blog també vull fer una declaració d’intencions.

La idea d’escriure un blog d’històries i en català, tenint ja un altre, es ben senzilla. En l’altre blog parlo de coses més generals i que abasten tot el món. En canvi en aquest penso focalitzar-me a Barcelona i Catalunya, evitant dintre del que pugui, fer escrits sobre temes aliens a aquests. Es a dir, escriure sobre les nostres histories com a país i com a ciutat, parlant sobre casa nostra per a tothom.

Per altra banda està l’idioma. Crec que parlar sobre la teva ciutat i el teu país en una llengua que no es la que oficialment es parla que aquests llocs, és, per a mi, un xic incoherent. Altra cosa seria que no sabés l’idioma, llavors si estaria acceptable que ho fes. Però sabent-ho es imperdonable no fer apologia de la llengua, i més quan aquesta està tan necessitada d’ús a casa nostre, ja que el nouvinguts aportant més influència castellana al no parlar adequadament el català (per les raons que sigui).

Així, i resumint, només diré que la nova singlada que ara començo serà amb les mateixes il·lusions que quan ho vaig fer amb Calix Permixtio i espero tenir la mateixa bona acollida que com amb aquest.

Per últim diré que el Calix seguirà igual que sempre, amb els mateixos temes, tan sols el que passa és que li ha nascut un germà, però més especialitzat i que hi parla diferent, però l'essència es la mateixa: distreure’m i distreure, res més.

¡Ah! se m'oblidava, també hi haurà sempre algún enllaç i aquest, como no, El de Calix Permixtio. Es evident que el deixo per si és el primer cop que entres aqui i no coneixes l'altre blog.
Així que ho gaudiu.

Salut, The Damned.

Calix Permixtio