Calaix per Mistos

Tona, una església del segle IX

2011-12-23T14:24:00.008+01:00

Hi ha una curiosa església a Tona, un poble proper a Vic en Barcelona, que té una particularitat i es que, en la consagració de l'església en 889, va assistir-hi la majoria de la població, i això va quedar reflectit en el document que testifica aquesta consagració. Es estrany que en un document es reflecteixi fins quasi una cinquantena de persones.
Es tracta de l'Església de Sant Andreu de Tona, i aquesta està enclavada en un promontori que domina l'actual poble de Tona, un tranquil municipi d'uns 7000 habitants. En aquell ample altell també està situada la torre del que fou el castell.
L'origen de la paraula Tona l'explicava J. Balari (1) al·ludint a que esdevindria del llatí tunna, que significaria obertura o forat excavat en la terra. D'aquí evolucionaria fins arribar al nom de Tona. De fet, abans d'arribar a la gran explanada on antigament estava la població de Tona i encara hi estan la torre i l'església, ens trobem amb una gran obertura excavada, que fou una cisterna d'origen iber.
Aquesta zona, recordem-ho, va ser devastada entre els anys 826-827 pel noble got Aissó i Guillemó, fill de Berà, deposat comte de Barcelona. Aquest noble Aissó, era partidari del comte Berà, d'origen conflentí o rossellonès. Berà, havia obtingut el títol de comte de Barcelona darrera la conquesta de la ciutat pels francs (801) Així doncs, era el primer comte de Barcelona i a més d'origen indígena mixt, es a dir, fill de franc i goda, però no franc pur. (2) Degut a l'ambició dels fills del comte de Guillem de Tolosa, Bernat i Gaulcem, el comte Berà és desposseït del seu títol, ocupant el seu lloc el comte Rampó, d'origen franc. Aquest desposseïment sense motiu aparent es el que va suscitar la rebel·lió d'Aissó, que va intentar prendre les ciutats de Barcelona i Girona, ajudat per les hosts de sarraïns. Al no aconseguir-ho va devastar tota la zona centre del que seria posteriorment Catalunya: Osona, Bages, la plana de Vic, el Ripollès, etc. Deixant tot l'àrea quasi despoblada.
Així, anys després, durant el concili de Troyes de 878 es investit comte de Barcelona i Girona, Guifré el Pilós. Aquest comença una repoblació i fortificació sistemàtiques d'aquella zona, unió entre els seus comtats marins pirinencs. Generalment la iniciativa repobladora acostumava a sorgir dels bisbes, però quant el que interessava era una zona estratègica, era el comte qui prenia la iniciativa per a la repoblació. Però d'altres vegades eren els propietaris del domini directe d'un castell, els castlans, qui prenien aquesta iniciativa. (3) Així sembla ser que va ocórrer en Tona. Segons Miquel Coll i Alentorn, els senyors, Centuri, com a vicari o castlà i Alvar, fill de l'anterior, junt a alguns dels primers colons van ajudar i van fomentar la repoblació de la comarca. En 889 la zona ja està suficientment habitada perquè es consagrés l'església I es formés una parròquia.
Aquesta es la església que avui dia podem contemplar que, encara que va ser fundada en el segle IX, es va restaurar i es va remodelar en el segle XI. En el seu interior es poden observar tombes antropomorfes datables cap el segle X. La planta es d'una sola nau, amb absis circular amb decoracions en arcades llombardes i dues capelles laterals. El campanar i el creuer son del segle XII.
El castell es pot datar documentalment en l'any 927 i avui tan sols queda el que va haver de ser la torre d'homenatge. Aquesta, per la seva construcció i l'obra en encofrat, sembla ser d'origen romà. En el segle passat es van portar a terme unes excavacions que van revelar diferents estratigrafies de període medieval amb abundant ceràmica.
Finalment en 1989, durant la celebració dels mil cent anys de la consagració de la església, es va situar prop d'ella una estela de pedra que recorda als que van fer possible la consagració i que eren, a més, habitants d'aquella població. Allí es poden llegir noms com, Gal·leni, Centuri, Gotmar, (bisbe de Vic, que va regalar les cases immediates a l'església), Recaded, Adanagild, Adroer, Sulmo, Regisend, Servand, Simplici, Blanderic, Ariolf, Godomir, Teuredic, Savaric, Todolf, Eroigi, Berà, etc.
Visitar aquesta església es com viatjar al passat, sobretot si no hi ha ningú més i a més està plovent, com jo vaig tenir la fortuna.
Salut.
The Damned.

Notes :
1) Josep Balari i Jovany. Los Origenes Históricos de Cataluña. 2 vols. BCN 1897
2) Coll Alentorn, Miquel. La marxa cap a la independència de Catalunya (877-988) Barcelona 1988.
3) Coll Alentorn, op. cit.

Bibliografia:
--- Coll Alentorn, Miquel. La marxa cap a la independència de Catalunya (877-988) Barcelona 1988.
---- Josep Balari i Jovany. Los Origenes Históricos de Cataluña. 2 vols. BCN 1897

Jordi Pujol i les Chonis

2011-09-14T14:21:00.004+02:00

Si, ja ho sé que aquest no es un post d’història, però crec que a la llarga el contingut del mateix ho serà, sobretot per qui és el protagonista: Jordi Pujol.
Sembla ser que s’està posant de moda o ja ho està, sobretot a Youtube, una cançó del grup de rock català Els Catarres: Jenifer. En aquesta cançó s’explica que un subjecte nacionalista català s’enamora d’una “Choni”, es a dir, una noia de baix nivell cultural i social, de cultura castellà parlant i filla d’emigrants, principalment andalusos o extremenys, sense menysprear d’altres llocs d’Espanya, creant-li tota mena de conflictes interiors. Fins aquí res de nou, el curiós es que l’ex-president de la Generalitat, Jordi Pujol, en un xerrada va comentar aquesta cançó d’una forma molt simpàtica, a més, de fer aclariments per qui no entén la lletra. Es tracta d’un vídeo que recull part d’aquesta intervenció de Pujol durant la Diada i que va acompanyat de fons per la música dels Catarres. He pujat aquest curiós vídeo junt amb un altra amb la música original. Mai una intervenció de Pujol va ser tan espontània i divertida. Esteu alerta quan la cançó parla de tenir somnis eròtics amb Jordi Pujol i el comentari del ex president. Tot a tenir en compte. Que ho gaudiu.

The Damned

El vídeo de Jordi Pujol

La Cançó Original

Descobriment neolític a Barcelona

2011-04-22T11:18:00.003+02:00

Durant les excavacions de l’ampliació del aparcament de la plaça de la Gardunya, al Raval de Barcelona, les excavadores han posat al descobert un enterrament d’època del neolític mitjà. Es tractaria aparentment d’una dona que va viure per aquells verals fa uns 6000 anys.
L’enterrament seria del tipus de fosa, el qual estava format per un pou vertical que acabava en un espai excavat a la roca, segons el diari El País en la seva edició impresa del dia 21-04-2011.
En aquest espai és on es troben les restes humanes. Encara que pel tamany aparent de la pelvis aquestes semblen les d'una dona, fins que no s’hagi fet un anàlisi complet a les instal·lacions del Centre de Conservació del Museu de Historia de Barcelona, entitat que s’encarrega de la supervisió de l’excavació i estudi del jaciment, no es podrà esbrinar el sexe amb seguretat. També es durà al Centre tota la terra que rodeja els restes per fer un anàlisi edafológic complet i determinar si es van dipositar flors damunt del cadàver i si l’enterrament va estar acompanyat d’un ritual determinat, segons declara Ferran Puig, supervisor de l’excavació i Cap del Servei d’Arqueologia del Museu d’Història de Barcelona.
El cos, d’una edat indefinible de moment, estava col·locat en posició fetal amb els braços i les cames totalment doblegats. L’esquelet, en bastant bon estat de conservació, es de complexió petita i té una alçada mitja. Cal ressaltar que els ossos estan mig corroïts per l'acidesa del sòl. No sembla que hi hagi un aixovar mortuori, però si que s’ha trobat al cos un braçalet de variscita al canell dret i al coll un collar de comptes d’esteatita negra. També duia un penjoll fet amb un gros ullal de senglar. El CSIC (Consell Superior d'Investigacions Científiques) ha cedit un escàner 3D que permetrà reproduir sense contacte directe, els ossos i les peces aparegudes en el jaciment. Fins aquí la noticia.
Particularment trobo força interessant el fet de descobrir unes restes d’aquesta època, això ens dona informació del tipus de població que hi havia abans dels assentaments ibers i l’arribada dels romans. De fet aquesta època esta molt poc documentada a la zona de Barcelona tot i que últimament es van trobant cada cop més jaciments neolítics i calcolítics. Però de tot, el que més m’ha cridat l’atenció ha estat el collaret de variscita. Aquest mineral de color verd o verd-blau, estava quasi bé extret a les nostres contrades a les mines de Gavà, on hi va haver-hi activitat minera des de principis del Neolític fins a les èpoques ibera i romana. Aquest braçalet es correspon amb la datació de l’activitat minera de Gavà i ens podria parlar potser d’un incipient comerç d'intercanvi d’objectes de joieria entre zones properes. Cal destacar, doncs, l’amplitud d’informació que ens pot aportar aquesta troballa referent a l’activitat minera i el comerç d'intercanvi a aquella època tan prompta, tan del que seria la zona de Gavà com el que seria la posterior Barcelona.
Salut.
The Damned.
Nota: La foto està extreta de l’article del diari El País.

Descobert un accés romà a la gran plaça pública de Tarraco.

2011-03-31T20:01:00.000+02:00

Segons un breu publicat ahir 30 de març per La Vanguardia i firmat per O. Margalef, arqueòlegs de l’Ajuntament de Tarragona han posat al descobert el que seria un dels accessos laterals a la gran plaça pública de Tarraco. Es tracta d’un túnel que es troba dins la casa medieval de Ca l’Agapit, a la part alta. Al túnel s’hi accedeix per una cisterna datable amb anterioritat a la descoberta i segons La Vanguardia les mides d’aquest túnel són de 3’5 metres d’alçada per 3’3 d’amplada i uns 14 metres de longitud.
Conforme a Imma Teixell, arqueòloga de l’Ajuntament tarragoní, aquest era un accés lateral de servei ràpid, utilitzat principalment pels funcionaris. Aquests exercirien la seva tasca en el perímetre porticat de la gran plaça, on es trobaven les dependències de l’administració imperial.
La Vanguardia apuntava que un cop netejat de terres i ceràmiques sense valor, l’Ajuntament de Tarragona vol incloure aquest accés a la seva visita turística de la ciutat romana.

Barcino Romana

2011-03-24T21:46:00.000+01:00

M'agradaria presentar aquest vídeo amb una recreació del que va haver de ser l'antiga Colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, és a dir, Barcelona. En ell trobarem una reconstrucció infogràfica de com podia haver estat el Temple d'August, l'estructura urbana organitzada pel Cardo i el Decumano, etc. Fins i tot podrem arribar a una domus d'aquella època i poder observar com era l'atrium i altres dependències. Espero que gaudeixin d'aquesta espectacular recreació elaborada per l'Institut Municipal d'História de Barcelona.
Salut.
The Damned

La Conquesta de Barcelona pels Carolingis

2011-03-18T10:48:00.001+01:00

La Colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, o més coneguda com a Barcelona en l’actualitat, va començar a ser edificada entre els anys 15-13 a. C. per ordre d’August durant les guerres càntabres. I des de llavors fins el segle XX han estat moltes les vegades en que ha esta assetjada i presa pels exèrcits enemics. Però si hi ha que destacar algun d’aquests setges i destruccions de l’urbs, devem fer-ho amb tres. La presa de la ciutat als musulmans per les tropes franques de Lluís el Piadós; La destrucció de Barcelona per part d’Al-Mansur, quedant aquell infortuni en les cròniques de l’època com el dia que va morir Barcelona i, per últim, la presa de Barcelona per les tropes felipistes a l’any 1714, data que és celebra a Catalunya com dia de festa nacional. Avui tractarem sobre el primer, més endavant farem un post sobre la destrucció portada a terme per Al-Mansur, en 985.

Antecedents

El regne franc venia patint una continuada sèrie d’atacs i saquejos per part dels normands en els territoris del nord i pels àrabs en els del sud i, els territoris de l’est, estaven sacsejats per les hordes d’Avars provinents d’Hongria. I a tot això hauria que sumar-li una sèrie de problemes en els Estats Pontificis,[1] que creaven a Carlemany una despesa de tropes ingent, la qual no podia atendre. La solució fou la creació d’uns estats tap que frenessin, al menys, les correries dels pobles a l’est del regne i dels sarraïns al sud per així poder dedicar el major esforç a controlar les terres septentrionals, que eren les que més mals de cap produïen al monarca.
Aquests estats, a mena de protectorat en un principi, serien les anomenades Marques. Les Marques eren unes fronteres que és defensaven soles, traslladant el poder reial a un representant seu o vicari, representat aquest pel paper del comte. A Hispània seria la Marca Hispànica o Marca de Septimania. Aquesta Marca Hispànica estava delimitada pels territoris de les actuals Catalunya, Aragó i Pamplona.
La idea havia estat en un principi guanyar tot el territori fins l’Ebre pel sud, assegurant així una extensa zona fins a poder conquerir tota la península. Un dels somnis de Carlemany fou el de reunir tot el món cristià sota una sola mà i fundar la Ciutat de Déu, un món lliure de bàrbars normands i sobretot d’infidels sarraïns. Per tant la conquesta de la Península Ibérica era un objectiu a portar a terme, que encara que llunyà, era factible.
Mentrestant, els assumptes interns a la Hispània musulmana anaven prenent uns rumbs que canviarien la fisonomia política d’aquesta, influint en la resta de la península. En l’any 756, Abderramà I va derrotar a l’emir Yusuf al-Fihrí i va prendre Còrdova, proclamant-se emir independent de l’Al-Andalus i fundant la dinastia Omeia. Aquest seria un fet importantíssim, ja que trencaria la unitat del món musulmà.[2] Poc abans del 777, el califa de Damasc va enviar un representant a Hispània per intentar revoltar algunes zones o valiats contra el nou emir. Després de recórrer tota la costa mediterrània, va arribar fins Barcelona, on va convèncer al valí de la ciutat (governador àrab), Suleyman Ibn al-Arabí, que va intentar independitzar-se de Còrdova.[3] Junt amb altres valís decideix demanar ajut a Carlemany per a tal empresa.
Així en l’any 777, durant l’assemblea de Padderborn i mentre que el rei franc esperava una comitiva dels saxons per retre-li homenatge, arriben els representants àrabs oferint-li a Carlemany, a canvi del seu ajut, la ciutat de Saragossa. El rei, veient l’ocasió de crear un protectorat en Hispània, accepta i l'expedició es duu a terme a l’any següent. Quan Carlemany va arribar front les muralles de Saragossa, creient que se li anava a rendir la plaça amb facilitat, va trobar la resistència del valí i, sense poder fer front a un llarg setge, el rei ordenà la retirada de les tropes, no sense abans destruir la ciutat de Pamplona al seu retorn a Aquisgrà. Com resposta a la devastació d’aquesta ciutat, la reraguarda dels francs és destruïda pels gascons o els bascos--- aquesta qüestió encara no està del tot dilucidada pels experts--- en una emboscada en els estrets congosts de Roncesvalles, entre els passos d’Ibañeta i Valdecarlos. Allí és on mor el dux i primer camarlenc, Rotllan, que havia estat com un fill per a Carlemany.[4] Aquest va jurar que mai més tornaria a trepitjar terra hispànica, cosa que va complir.
Però els saquejos sarraïns continuaven en les terres de frontera i per tant es tenia que posar fi a aquell problema abans que es convertís en un de més gran. Les ràtzies musulmanes no eren molt freqüents, però agreujaven el problema fronterer. De fet eren el mal menor de Carlemany, ja que la seva preocupació principal eren els normands i saxons del nord i la defensa dels Estats Pontificis.
Ja en l’any 725 Carles Martell havia conquerit la Septimania i en 732 va detenir definitivament l’avanç àrab cap a Europa en Poitiers. El seu fill Pipí el Breu, pare de Carlemany, va prendre Narbona en l’any 759, alliberant també el Roselló, punt que podria remarcar-se com el inici de la alliberació de les terres catalanes.[6] En 785 la ciutat de Girona es lliurarà per motu proprio als francs per fugir del domini musulmà, sent anomenat com a primer comte, d’origen franc, Rostany. També en 793 es lliurant al poder franc els comtats de l’Urgell, Cerdanya i el Conflent. Aquesta fugida i instal·lació de pobladors en territoris francs, permès per les autoritats, portarà a Carlemany a publicar dos Capitulars sobre els refugiats.
En el preàmbul dedicat a aquests emigrants arribats des d’Hispània podem llegir:

” Alguns homes, moguts per la iniqua opressió i el cruel jou que sobre ells imposaven els sarraïns, enemics de la cristiandat, van abandonar les seves pròpies cases i les seves propietats que per dret hereditari els pertanyien i, des d’Hispània van venir a nosaltres i es van establir en la Septimania i, arrancant-se de la potestat dels sarraïns es van sotmetre al nostre domini per la seva lliure i espontània voluntat.”[7]

Així, amb la conquesta de Girona, la primera Marca establia els seus primers límits fins el riu La Tordera.[8] Semblava que la conquesta de Hispània es quedaria en només això pel moment, però en 793 l’emir de Còrdova ataca de nou les fronteres franques en Hispània. Comandats per Abd al-Maliq, un dels millors generales de l’emir, els musulmans ataquen Girona, arrasant també les comarques de Carcassona i Narbona en la Septimania, arribant fins la de Roergue. Sense poder prendre Tolosa, a la tornada, seguint la via del riu Segre, van devastar la ciutat de Urgell.[9] Aquest seria el punt d’inflexió que portaria a Carlemany a prendre la decisió de frenar l’avanç musulmà creant una frontera que li ajudés amb aquell anhel. En l’assemblea convocada per Lluís el Piadós a Narbona el 798, li és ordenat al comte Borrell d’Urgell i Cerdanya, repoblar, guarnir i fortificar algunes places, amb intenció de fer-les servir com a base per a la conquesta de Barcelona. Es van fortificar Osona, Cardona i Casserres.

La Conquesta de la Ciutat.

Desafortunadament la documentació de que es disposa sobre aquest capítol de la historia es realment escassa. Tant en el que es refereix a documentació escrita com a l’arqueològica. Els principals documents que parlen de la caiguda de la ciutat en mans franques son d’origen musulmà. Així, podem llegir en la descripció que ens fa de la caiguda de la ciutat el historiador àrab Ibn Hayyan, el següent:

“En l’any 185 (20 de gener de 801 - 09 gener 802) l’enemic franc--. Què Déu els maleeixi!— va conquerir la ciutat de Barcelona, en l’extrem de la frontera oriental dels musulmans (...) va penetrar en aquesta frontera i s’aprofità traslladant la seva guarnició i fent retrocedir la dels musulmans fins a Barcelona, sobre la que va caure amb tot el seu pes, assetjant-la amb totes les seves forces. Al trobar-se el governador de la ciutat, Sadún al-Ruanyní, desemparat de tots els musulmans, l'enemic la hi va arrabassar i allí fou traslladada la guarnició franca de la ciutat de Girona. Aquesta fou una gran desgracia per als musulmans.” [10]

Però altres fonts ens donen més dades, encara que la seva fiabilitat sigui posada quelcom més en reserva. Així podem llegir una bona descripció de la conquesta en el poema Fets i Gestes de Ludovic Pius d’Ermold el Negre.
A finals del 800 es va reunir un enorme exèrcit compost per francs, rossellonesos, gascons, gots, provençals, gironins, aquitans, borgonyons, etc. Per a prendre la ciutat. Es van dividir en tres fronts. El primer, que faria el setge efectiu, estaria comandat pel comte Rostany de Girona; el segon, dirigit pel duc Guillem de Tolosa i el comte Ademar de Narbona, se establiria entre Lleida i Saragossa para detenir qualsevol tipus d’ajut que pogués venir de Còrdova i per últim, el tercer front encapçalat pel propi Lluís el Piadós, que esperaria aquarterat en el Rosselló a que la ciutat capitulés.
El setge va durar uns sis mesos. Dolors Bramon apunta a que va ser des de finals de al tardor de l’any 800 fins la primavera del 801.[11] I en concret entre el 3 i el 4 d’abril d’aquell any, que va coincidir amb Setmana Santa.
L’exèrcit havia acampat al redós de les muralles de la ciutat. Segons la crònica d’Ermold el Negre, Barcelona estava rodejada de frondosos boscos, els arbres dels quals van ser utilitzats per l’exèrcit franc per a la fabricació d’escales, estaques per a palissades i tota classe d’artefactes per l’atac a les muralles:

“... l’exèrcit franc corre en massa per aquí i per allà per preparar la ruïna de Barcelona. Es precipiten als boscos. Ressonen els cops de les destrals. Cauen els pins. Els pollancres són abatuts. Un construeix escales, altre prepara estaques, altre transporta armes amb celeritat, altre amuntega pedres.” [12]

Mai es va arribar a lluitar a camp obert, les muralles van aguantar els embats dels ariets francs. Recordem que aquestes muralles van ser construïdes en temps de Dioclecià, entre els segles III i IV, i que fou precisament a rel d’una destrucció franca portada a terme en el segle III (260 dC.)[13] Els atacs van ser constants, però els musulmans estaven ben parapetats en les 78 torres de defensa de que disposava la ciutat. Veient que el setge s’allargava i que arribaria fins l’hivern, el valí de la ciutat, Sadún al-Ruanyní va idear una estratagema per poder anar en busca d’ajut a Còrdova, però aquesta va acabar fatalment, ja que fou descobert i capturat, sent portat posteriorment a Aquisgrà on fou executat.[14] Rera aquest episodi, li va ser donat l’avís a Lluís en el Roselló perquè vingués a donar el cop final a la presa de la ciutat. Al veure arribar, dos mesos abans de la capitulació, a l’exèrcit de reserva, el desànim va fer efecte en la població barcelonesa. Finalment i rera varis mesos de setge, la ciutat, cansada de passar gana, privacions i tensió per la guerra, decideix obligar al nou valí a lliurar la plaça. El fet de que fos lliurada la ciutat per lliure capitulació, ho podem trobar en el preàmbul del Capitular redactat per Carlemany i que està dedicat als habitants de Barcelona:

“ Els gots o hispans, habitants en la famosa ciutat de Barcelona o en el castell de Terrassa, fugint del cruel jou dels sarraïns, enemics del món cristià, se’ns van acostar i van donar o cedir lliurement la seva ciutat a la nostra magnipotència, i sostraient-se a la potestat dels sarraïns, es van sotmetre al nostre domini per la seva ràpida i lliure voluntat.” [15]

Rera la presa de Barcelona, als habitants àrabs i berebers se’ls atorgà un termini de temps per abandonar la ciutat. Segons Dolors Bramon va ser d’un any.[16] Els musulmans van abandonar la ciutat, establint-t'hi, possiblement, una guarnició a Sant Boi de Llobregat.[17]
Pels habitants cristians de la ciutat es va garantir el respecte a les seves propietats, el vigor de la pròpia llei, la facultat de jutjar-se entre ells mateixos i l’exempció d’impostos.
Després de la conquesta quedava la reorganització de les terres i el hinterland pertanyent a la ciutat. Es va fortificar la zona fins el Llobregat, erigint algunes fortaleses per a salvaguardar el camí cap a Barcelona i reforçar la frontera. Lluís el Piadós i el comte Ingobert van intentar infructuosament conquerir les terres fins Tortosa, per delimitar la frontera en el delta de l’Ebre, com havia estat la primera idea de Carlemany, entre els anys 809 y 811. La Marca fou organitzada en comtats, que en realitat ja existien des de l’època del Baix Imperi i que havien estat conservats pels visigots. [18] Els comtes en un principi van ser d’origen franc, el primer comte de Barcelona va ser Berà.
Bramon, citant a Lévy Provençal[19], ens diu que Barcelona va substituir a Girona com baluard capdavanter del poder franc en front a les terres musulmanes. I Ramon d’Abadal va deixar escrit que la presa de Barcelona, l’única ciutat hispànica que fou guanyada pels francs, va produir una gran impressió en tot l’occident pel ressò que es reflexa en la majoria dels anals de l’època.[20]
Rera la conquesta de 801, la ciutat va tornar a caure en mans sarraïnes per un breu període de temps i va ser atacada en diverses ocasions, incloent-t’hi l’atac d’Aissò en el 826, que va defendre el comte Bernat de Septimania. Però això ja s’allunya del marc de la nostra breu exposició. N’hi ha prou a dir que majoritàriament la cuitat va romandre en mans cristianes definitivament i que no va ser fins l’any 985 en que fou assetjada i destruïda, aquest cop pels sarraïns, història aquesta que queda pendent per a un altre post.

Salut, The Damned.

NOTES

[1] La salvaguarda de las fronteres dels Estats Pontificis, amenaçades per Desideri, duc de la Toscana i rei dels llombards. Desideri havia envaït els Estats Pontificis i el Papa Adrià I va demanar ajut a Carlemany, que va reconquerir els territoris, derrotant a Desideri en la batalla de Pavia en 774.
[2] Dels Visigots als Catalans. Ramon d’Abadal i Vinyals. Edicions 62 Vol. I Barcelona 1986.
[3] Ramon d’Abadal i Vinyals, op. Cit.
[4] Algunes fonts informen que Rotllà va ser el nebot de Carlemany, entre elles El Cantar de Rotllà.
[5] Carlemany. Jacques Delperrié de Bayac. Edicions Orbis. Barcelona 1985.
[6] La Marxa Cap a la Independència de Catalunya (877-988) Miquel Coll i Alentorn. Llibres d’Avui. Barcelona 1989.
[7] Publicat en Els Primers Comtes Catalans. Historia de Catalunya Vol. I Ramon d’Abadal. Editorial Vicens –Vives. Barcelona 1983.
[8] Miquel Coll i Alentorn. Op. Cit.
[9] Dels Visigots als Catalans. Ramon d’Abadal i Vinyals Edicions 62 Vol. I Barcelona 1986
[10] Dolors Bramon a: 3 d'abril de 801: la conquesta cristiana de Barcelona. Revista L’Avenç. Núm. 257 abril de 2001
[11] Dolors Bramon op.cit.
[12] Poème sur Louis le Pieux et épitres au roi Pépin. Ermold le Noir. Ed. E. Faral, Les classiques de l’historie de France au Moyen Age, París 1964.
[13] F. P. Verrié. La Barcelona del Món Antic en Barcelona en la Seva Historia. Breu historia de la ciutat. Frederic Udina, F.P. Verrié et alterii
[14] Ermold el Negre. Op. Cit.
[15] Publicat en Els Primers Comtes Catalans. Historia de Catalunya Vol. I Ramon d’Abadal. Editorial Vicens –Vives. Barcelona 1983
[16] Dolors Bramon op.cit.
[17] Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat. Montserrat Pagès i Paretas. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona 1992
[18] Miquel Coll i Alentorn. Op. Cit.
[19] Dolors Bramon op.cit.
[20] Dels Visigots als Catalans. Ramon d’Abadal i Vinyals Edicions 62 Vol. I Barcelona 1986

Bibliografia:

--. Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat. Montserrat Pagès i Paretes. Edicions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona 1992
--. Carlemany. Jacques Delperrié de Bayac. Edicions Orbis. Barcelona 1985.
--. Dels Visigots als Catalans . Ramon d’Abadal i Vinyals. Edicions 62, vol. I Barcelona 1986
--. Dolors Bramon a: 3 d'abril de 801: La Conquesta Cristiana de Barcelona. Revista L’Avenç. Núm. 257 abril de 2001
--. Els Primers Comtes Catalans. Historia de Catalunya Vol. I Ramon d’Abadal. Editorial Vicens Vives. Barcelona 1983
--. Barcelona en la Seva Historia. Breu Història de la Ciutat. Frederic Udina, F.P. Verrié et alterii. Ajuntament de Barcelona. Barcelona 1971
--. La Marxa Cap a la Independència de Catalunya (877-988) Miquel Coll i Alentorn. Llibres d’Avui. Barcelona 1989.
--. Poème sur Louis le Pieux et épitres au roi Pépin. Ermold le Noir. Ed. E. Faral, Les classiques de l’historie de France au Moyen Age, París 1964.

Ps. Aquest post va ser publicat amb anterioritat en castellà per mi en el meu blog Calix Permixtio, en abril de 2008.

Solucions de les fotos de Barcelona

2011-02-18T09:56:00.003+01:00

En l’anterior post proposàvem una juguesca, i era endevinar els llocs on es trobaven els racons de les 15 fotografies que il·lustraven el post. Bé ja ha passat un temps i heus aquí les solucions per trobar aquests llocs no tan recòndits de la nostra ciutat.

Solucions

Foto 1: Correspondria a una mènsula que hi ha a l'entrada del Centre Civic Pati Llimona, al carrer de Sant Simplici i Regomir, a l'antiga casa de Pere Marc "l'Antich" senyor d'Eramprunyà des de 1323 i iniciador de la nissaga dels Marc. Es d’estil gòtic.

Foto 2: Es tracta d’una de les gàrgoles setcentistes de l'edifici de l’actual Parlament de Barcelona, antic polvorí de la ciutadella borbònica, bastida pel enginyer Pròsper Verboom i manada a fer per Felip V per a tenir controlats els barcelonins de l’època.

Foto 3: Aquest relleu pertany a una casa del carrer Llibreteria, just la que hi ha damunt de l'antiga cereria Subirà, al numero 7 d'aquest carrer. Curiosament la cereria està en aquest lloc des de 1909 ja que abans hi havia en aquest local un botiga de modes oberta el 1847. La cereria hauria estat funcionant des del 1761 al carrer Argenteria.

Foto 4: L’estàtua de la imatge es la del vicealmirall i mariner Galceran de Marquet, membre d’una noble nissaga de mercaders, mariners i consellers del segle XIV. L’estàtua esta situada a la plaça del duc de Medinaceli.

Foto 5: Aquesta roca commemorativa està situada al parc de la Ciutadella, just sota l’edifici del que devia ser l'aquari , es a dir, a un costat de la part inferior esquerra de la majestuosa cascada de Fontseré (1875) Si entrem per la entrada de Rius i Taulet, la que hi ha enfront del Passeig de Sant Joan, agafarem el passeig que hi ha a l’esquerra, on acostumen a jugar a fútbol els nois, i quan arribem als baixos de la cascada ja hem arribat. La festa que commemora aquesta roca va ser molt important durant el primer terç del segle XX i la van impulsar els enginyers de boscos a tota Espanya. A Barcelona es va començar a celebrar l’any 1899 tal i com diu la pedra. Es tractava d’una festa de gran solemnitat i en la que es celebraven actes de diverses classes, entre els que hi havia concursos literaris, plantades d’arbre, etc.. Acostumava a arreplegar una bona quantitat d'autoritats i gent d'altes esferes i això va motivar que el 1915 es declarés obligatòria la celebració anual d’aquesta festa arreu.

Foto 6: Es tracta de l’escut de la Reina Isabel II a l’edifici de la Seca de Barcelona i que la reina va manar reconstruir. Es troba al principi de carrer Flassaders si entrem pel Passeig del Born i ocupa tota una illa d'aquest carrer.

Foto 7: Aquesta estàtua es troba al pati interior del Palau dels Centelles. Un palau d’estil gòtic tardà (ss. XV-XVI) i que va pertànyer a la important família de la baronia de Centelles, originaris d’aquest poble d’Osona.

Foto 8: En aquesta foto veiem l’entrada d’un carreró anomenat Dormitori de Sant Francesc i que es troba al passeig de Colom 24, a tocar quasi be a l'edifici de Capitania.

Foto 9: Aquest és l’esc ut de la baronia de Centelles que es troba just al costat de l’entrada del palau, al carrer Baixada de Sant Miquel nº 8

Foto 10: Aquesta inscripció segur que l’hem vist un munt de cops. Es troba al palau del Lloctinent, just a l’entrada que hi ha pel Carrer dels Comtes. Es l’edifici que fins fa poc havia estat seu de l’Arxiu de Corona d’Aragó.

Foto 11: Es tracta de l’estàtua que hi ha a la baixada de Sant Miquel, just abans d'ultrapassar la plaça del mateix nom i arribar al palau dels Centelles. Sembla ser que era una representació del sant.

Foto 12: Aquesta petita porta esta situada a un cantó de la porta principal de la Casa dels Canonges al carrer de la Pietat, davant de l'absis de la catedral.

Foto 13: La inscripció de la foto es troba a sòcol de la catedral, a la banda del Carrer dels Comtes, quasi davant de la Baixada de la Canonja. Fa referència a algun dels pous que devia haver fa molt de temps per aquells verals. La datació d'aquesta inscripció deu establir-se cap els segles XVII-XVIII o fins i tot abans. També pot estar relacionada amb una altra inscripció més coneguda que hi ha al costat de la porta de l'església de Santa Llúcia a la Catedral, inscripció que diu: A 2 Canes lo pou, i que vol dir que des d'aquell punt i fins el susdit pou hi ha dues Canes. Es a dir, la mesura de la Cana que es feia servir a Barcelona i que és la que tindrien que fer servir els mercaders foranies que arribessin a la ciutat i necessitessin tenir la mida exacta que s'usava a Barcelona. No en va, aquesta inscripció està molt a prop d'una de les portes de la ciutat.

Fotos 14 i 15: Aquestes mènsules estan a la l'esquerra i a la dreta de la porta de l'església de Nostra Senyora de la Victòria, al carrer Ataülf nº 4 de Barcelona. Es tracta de la Reial Capella del Palau Reial menor.

Llocs i Elements amb Historia a Barcelona

2011-02-18T09:36:00.000+01:00

Passejar per Barcelona és sempre molt interessant i algú que tingui l’ull ben obert hi podrà trobar sovint descobertes en els indrets menys pensats.

A ningú escapa que Barcelona es una ciutat amb molta història que oferir i on sempre la podem trobar a simple vista. Però de vegades hi ha que buscar aquells elements que ens parlen de temps passats i que, o no són prou coneguts a nivell turístic o be acostumen a passar desapercebuts. Hi ha elements a la nostra ciutat pels que hi podem passar per davant cents de vegades i mai ens hem parat a mirar amb deteniment. Això pot ser l’escut d’una casa gòtica o la inscripció que no està prou a la vista, o aquella entrada que hi passem, però que anem tan depresa degut al tràfec de la vida d’avui dia, que no ens l’hem mirat mai.
Avui com a una mena de joc, m’agradaria mostrar unes poques fotos amb certs elements que, potser poden ser coneguts de seguida o bé, ser totalment aliens als nostres coneixements sobre elements artístics i històrics dels nostres carrers.

Totes són fotos de la ciutat de Barcelona, algunes estan a simple vista, d’altres es tenen que anar a buscar. Però el denominador comú de totes elles es que estan a la ciutat i que són visibles a peu de carrer.
Així doncs, proposo la juguesca de que intentin identificar el lloc on es troben els elements que surten a les fotos. En el següent post aclarirem l’enigma, encara que crec que tothom ho reconeixerà al primer cop d’ull.
Com a pistes diré que la foto 13 no s’ha de confondre amb un altra del mateix estil que hi ha en un lloc diferent i és molt més coneguda. I per altre banda que les fotos 14 i 15 pertanyen al mateix lloc i estan una al cantó de l’altra.
¡Ànim, deixeu les vostres propostes en els comentaris!

Salut.
The Damned.

LES FOTOS

Ha mort el Medievalista Manel Riu Riu

2011-01-09T20:17:00.000+01:00

El passat 2 de gener de 2011 moria als 81 anys l'historiador i medievalista Manel Riu Riu.
Nascut a Manresa en 1929, va ser catedràtic d'Història Medieval a la Universitat Granada des de 1966 fins a 1969, any en què va passar a ocupar la mateixa càtedra a la universitat de Barcelona. Havia dirigit diverses publicacions, entre elles l'òrgan del departament de medieval de la facultat d'història, Acta Historica et Aercheologica Medievalia i també va ser coordinador de les publicacions de Quaderns d’Estudis Medievals.
Estava especialitzat en història monàstica catalana i entre els seus treballs destaca la seva hipòtesi sobre l'origen del feudalisme a Catalunya i l'estadística demogràfica
medieval. També va dirigir diverses excavacions arqueològiques com la del poblat medieval de Caulès, el monestir de Sant Sebastià de Sull o el castell de Mataplana entre uns altres.
Una de les seves tesis més conegudes va ser la de la interpretació de l'origen dels primers castells de frontera, tesi que va publicar en la revista Sant Jordi en el seu número 47 pertanyent a l'any 1962. En ella i amb el títol de Probables Huellas de los Primeros Castillos de la Cataluña Carolíngia, exposava la hipòtesi que els primers castells de la frontera de la Marca Hispànica eren torres de vigilància fets en fusta. Va basar els seus primers estudis en el jaciment de Viver de Serrateix, (Berguedà) on es poden observar uns forats excavats en la roca que el professor Riu va considerar com les bases on es devien col·locar els pals per sostenir les torres de fusta.
Manel Riu era membre de la Reial Acadèmia dels Bones Lletres de Barcelona i de la
Academia de Historia de Madrid, havent rebut la Creu de Sant Jordi de la Generalitat en 2003.
El proper dia 11 rebrà un homenatge en el lloc d'origen dels seus pares, Sant Llorenç de
Morunys. Descansi en pau el Professor Manel Riu Riu.
Salut.
The Damned.

Un Cas d'Intent de Violació a Principis del Segle XV

2010-01-12T23:09:00.002+01:00

Parlar de dones i violacions a l’edat mitja és un tema força complex. Molts cops les dones eren violades i mai hi havia una resposta judicial que castigués aquells delictes. El problema radicava en el tipus de dona que havia sofert l’atac; la zona on havia ocorregut i l’època en que passes. Evidentment una pobra pagesa dels segles IX-X en terres de frontera, tenia menys opcions a ser defensada en un judici que no pas una dona noble al segle XIV o XV.
A pagès i durant el feudalisme, moltes violacions devien ser dutes a terme pels amos de les terres. Es evident que la dona o home que gosses a denunciar al seu senyor, no faria més que crear-se un garbuix de problemes amb aquest, així que moltes vegades era millor callar i fer veure que no havia passat res.
Però quan el violador tocava alguna dona del senyor, possiblement si que hi hauria litigi, ja que aquella dona es considerava com a propietat del senyor.
En quan a la noblesa hi ha testimonis de intents de violació que van ser duts a judici i que van ser comdemnats. Així, trobem al segle XIV el cas de Blanca de Centelles, castlana del castell d’Eramprunyà, situat avui dia al terme de Gavà.
Blanca era filla del malcarat Bernat de Centelles, un home ferotge i molt agressiu que va tenir un munt de problemes amb la justícia, tot i sent castlà d’Eramprunyà. Tant es així que també va ser portat a judici per intentar violar a la seva filla. El jutge va dictar sentència de separació i la mare es va tenir que emportar a la filla, que aleshores era una joveneta, a un altre jurisdicció de la família.
Tot això ve a fil d’un curiós document que m’agradaria portar a aquest blog i que dona títol a l’entrada d’aquest article.
El document en qüestió es troba a Vic, a l’arxiu de la Vegueria. El va comentar Lluís Orriols i Monset a la seva obra, Manuscrits del Bé i del Mal. Una obra on recull una selecció de diversos documents inèdits dels arxius vigatans.
Aquest cas en concret va ocórrer en 1414 a les heretats del mas Can Alovet, en el terme de Sant Bartomeu del Grau a la comarca d’Osona.
Es tracta d’una violació d’una noieta per part d’un mosso que treballava a les terres dels Alovet, i que gràcies a l’oportuna intervenció del fill de l’amo, aquest cop la violació no va quedar, al menys, sense anar a judici.
Malauradament, l’autor no va publicar el text sencer, sinó tan sols un resum, fent ell els diversos comentaris, però amb això n'hi ha prou per fer-nos una idea del que va passar.
Abans de continuar, m’agradaria dir que el llenguatge del judici es planer i dur, dient-t’hi les coses pel seu nom i com diu l’autor, sense concessions a l'eufemisme. Passem doncs al cas.
La noia que va sofrir la violació es deia Margarida, però en el document l’anomenen Margoi. Segons Orriols i Monset, això era un denominatiu antic que avui s’ha oblidat. Així, segons l’autor, el nom seria el de Margarida pero familiarment la devien anomenar Margoi. També surt un noi al que l’hi diuen Xoi, que segons l’investigador seria un altre denominatiu, però aquest cop de Francesc.
Segons sembla, la Margoi treballava de serventa al mas d’Alovet i ella era l’encarregada de portar el dinar als mossos que conreaven les terres del mas. Conforme a Orriols, aquella noia era molt maca i donada a lluir-se davant dels homes i li agradava que la miressin, encara que conservaba intacte la seva virginitat.
En aquella ocasió va anar a portar la menja a dos nois, el que ja hem anomenat com a Xoi i el que seria el seu violador, un tal Joan Engelats.
Després de donar-los el dinar, la Margoi sembla que es va quedar una estona mentre ells menjaven. Però no va restar quieta i jugant va començar a coquetejar amb ells, tirant-los pedretes i fent rialletes.
Havent menjat, els nois es van estirar a fer una becaina i la noia va continuar empipant-los i provocant-los. Segons Orriols, els hi feia pessigolles a l’orella amb una branqueta i coses per l’estil mentre ells es feien el dormits.
Després d’una estona la Margoi va anar a recollir branques per la llar del mas, deixant les coses del dinar allí on estaven els nois, per tornar a buscar-les més tard.
Mentre la noia estava fora, el tal Joan li va confessar al seu company que volia tenir relacions amb la Margoi, tal i com es diu al document que li va dir en Joan al Xoi i que aquest declara: “... que ell es volia fotre la Margoy e que tengués callaynsa”, es a dir que el seu company no li digués res a ningú. Aquest, al contrari, el que va fer va ser retar el Joan a fer-ho, dient-li que: “ ...un diner te daré que u fassas y si no u fas que en pags un altre” Així ho declara el propi Xoi quan és interrogat pel jutge.
Quant va tornar la noia, en Joan se li va apropar i dient-li que “ ...ell li mostraria un niu de garça” la va dur a un lloc apartat. Segons testimoni d’en Xoi, en Joan:
“... pren a la dita Margoy per lo bras y lançala en terra per lo forment enllà. E llevà les faldes a la dita Margoy y ajachse sobre ella y traechse lo carall de les bragues e volia li ho fer.”
Després afegeix:
“... se soltà sobre la dita Margoy”, es a dir, va ejacular.
Orriols explica que primer la noia va començar a cridar en veure’s atrapada, però que després es va relaxar o al menys va intentar acceptar el que li passava. El fet es que, sempre segons Orriols, els xiscles de la Margoi van atreure al fill de l’amo del mas, en Gabriel Alovet. Aquest va veure el que passava i va agafar a l’atacant per l’esquena amb violència, separant-lo de damunt la noia. Un cop aixecat el noi, l'Alovet fill va veure que aquest estava tot brut de deposicions.
Resulta que la noia no va tenir prou força per mantenir l’esfínter tancat i es va deixar anar, potser per la por o l’angoixa.
Ara veiem extractes de l’interrogatori que se li va fer a Gabriel d’Alovet, reflectits en el document. El jutge li pregunta a Gabriel per establir si realment hi hagut una violació i després sobre la situació en que va trobar a l’assaltant.

“Interrogat si lo dit Johan Engelats tenia les bragues descalçades. E dix que no pero es ver que les bragues que el dit Johan portave eren totes squinsades al davant que no ly fahien gran nosa.”

“Interrogat si el testimoni viu que el dit Johan Engelats se hagues baxades les bragues e tingues son membre fora les dites bragues. E dix que el testimoni viu com lo dit Johan se levà sobre la dita fadrina que tenia lo membre fora de les bragues et paria que tingues dites bragues un poch bax dejus lo engonal de la cuxa.”

“Interrogat si el testimoni viu la dita fadrina sangonosa. E dix que no la viu descoberta sino de mija cuxa avall com axi es ver que el testimoni viu que lo dit Johan com fo levat de la dita fadrina se torcha (es netejà) lo membre seu e lo perteniy (el pèl púbic) que tenia sollat (brut) de merda.”

“Interrogat si el testimoni oy dir al dit Johan que havia corrompuda (desvirgat) la dita fadrina. E dix que no ans lo dit Johan dix a el testimoni que no li havia pogut metre gens el membre en la natura.(sexe)”

Ara qui es interrogada es la noia:

“Interrogada si lo dit Johan jahent li dessus li mes (va ficar) lo carall en lo cony. E dix que och (och vol dir sí)”

“ Interrogada si le feu mal. E dix que no sap pero que ella deposant se sollà de merda.”

“Interrogada si Jame nagu la havia fotuda. E dix que no. (El jutge li pregunta si ja havia tingut abans relacions amb homes.)

Després li va tocar el torn de l’interrogatori al propi Joan Engelats.

“Interrogat si la dita Margoi se soltà de merda el deposant jaentli dessus. E dix que och que tot lo perteniy e lo vit (membre) e les cuxes li sollà de merda. E ell deposant dix a la dita Margoi “O traydora com me has adobat”

Fins aquí el interrogatori als personatges principals que va publicar Orriols del document. Però el interrogatori no va concloure pas aquí. Van faltar les proves per dictaminar si en realitat havia hagut penetració i si la noia havia estat violada i desvirgada pel Joan.
Segons sembla aquestes proves les van fer quatre matrones que van comprovar si la virginitat de la Margoi restava encara intacta. Aquestes quatre testimonis es deien Elisenda, Francisca, Caterina i Clara. Les quatre van declarar per separat i van arribar a les mateixes conclusions:

“Interrogada si ella testimoni ha reconeguda la dita Margoi et si coneix que la dita Margoy sia verge o corrompuda per home. E dix que en ço que ella testimoni conex e ha vist que la dita Margoy no es corrompuda per home ans es closa e tencada.”

Aquests han estat els extractes del document que va publicar Lluís Orriols.
Curiosament l’autor arriba a la conclusió que la noia es va deixar anar l’esfínter a propòsit, com a mètode de defensa. Jo crec que va ser més aviat producte de la por i de l’angoixa. Encara que no es diu en lloc l’edat de la noia, imagino que devia ser molt joveneta i que, òbviament, una situació de violència com aquella l’havia d’espantar moltíssim.
Per altra banda vull cridar l’atenció en les contradiccions que hi va haver-hi. Mentre en Gabriel, el fill de l’amo del mas declara que en Joan li diu que no va penetrar a la noia, ella declara que si i finalment les matrones
testimonien que ella es verge i que no es corrompuda per home ans es closa i tencada. Per tant trobem que la noieta va mentir al tribunal i que en realitat no es va arribar a produir la violació.
Malauradament no disposem del veredicte del jutge sobre el cas, però molt me imagino que el Joan devia ser absolt per no haver-hi delicte en realitat, ja que no es comptaven les intencions sinó els fets, així si no hi havia delicte no hi havia res per castigar. Segons Orriols, la noia amb la seva odorífera astúcia ja n’havia tingut prou per sortir-se’n indemne i evitar el pitjor.
Fins aquí un curiós cas de intent de violació en el que podem comprovar que al no haver-hi penetració no es considerava delicte i per tant l’home quedava absolt. Avui dia no hagués estat així i el denunciat hauria tingut vertaders problemes amb la justícia, podent anar fins i tot a la presó. Però aquells eren altres temps i les dones tenien un altra estatus i les lleis eren unes altres.
Salut, The Damned.

Bibliografia: Manuscrits del Bè i del Mal. (Arxius Vigatans ss. XIV-XVII) Lluís Orriols i Monset
Col·lecció Cami Ral nº 3
Rafael Dalmau, Editor. Barcelona 1993

¿UNA FOTO DE LA CIUTADELLA?

2009-05-17T20:33:00.000+02:00

L’any 2003 va haver-hi una exposició força interessant a l’edifici modernista de Caixa Fòrum, l'antiga fàbrica Casa Ramona. Es tractava d’una exposició sobre la fotografia a Espanya el segle XIX. Evidentment, es feia un recorregut per les més antigues fotos i daguerreotips de la história de la fotografia a Espanya. Totes les peces tenien un interès especial, però una em va cridar força l’atenció. Es tractava d’una foto de paisatge urbà a Barcelona. Allí podíem veure una retrospectiva de la Plaça del Palau el 1856. A qui li agrada veure les fotos de com era Barcelona antigament tindrà idea de que qualsevol foto val la pena de veure, i aquesta tenia tots els ingredients per agradar. Es veia com era el Pla del Palau mitjans el segle XIX i una curiositat més, es veia a primer terme la Llotja i davant d’aquesta els porxos d’en Xifré, però després es veia el Palau que donava nom a la plaça, un edifici del segle XV. I darrere de tot el que més em va cridar l’atenció era que es veia la imatge de la Ciutadella erigida per Felip V, basant-se en un projecte de l’enginyer Pròsper Verboom, a partir de 1715. Em va sobtar molt que fos així i m’ho vaig estar mirant durant força estona, quedant-me finalment convençut. Al sortir de l’exposició em vaig comprar el llibre d’aquesta i vaig comprovar-hi que també hi era la foto. Per diverses qüestions de temps que ara no venen al cas, vaig oblidar-me de la de la foto fins fa uns dies que em vaig tornar a acordar-me i ho vaig voler contrastar.
La Ciutadella es va començar a enderrocar l’any 1841, però la reina Isabel II va aturar l’enderroc i el 1843 va manar restaurar-la de nou, ja que no s’havia arribat a tirar a terra gaire cosa. Però no serà fins l’any 1868, al finalitzar el regnat d’Isabel II, quan es torni a derrocar definitivament la Ciutadella acabant-se el 1869. El primer que es va tirar va ser la torre i les muralles, deixant per més endavant els edificis. Per tant a l’any de la foto(1856) la ciutadella encara estava sencera.
El que mes sobresurt de la imatge de la ciutadella es la antiga torre de Sant Joan, que va ser la presó militar de la fortificació i el cimbori de l’església. Vaig buscar gravats de la ciutadella per assegurar-me que veritablement fos una imatge d’abans del seu enderroc i per comparació va ser que la meva suposició sembla correcta. També hi ha un altra foto de la ciutadella, feta per J. Martí, l’any 1868 i que es troba al llibre Bellezas de Barcelona, però aquesta és en el moment del seu enderrocament i sols es veu l’església i la porta d’entrada, mancant la torre que ja havia estat llavors enderrocada. Per tant la foto que aquí mostro, es anterior a l’enderrocament de la ciutadella i la torres i pel que podem veure es tracta d’una imatge fotogràfica d’aquesta fortificació encara en bon estat. La llàstima és que es veu al fons de la foto i no s’aprecien ben bé els detalls. Particularment em sembla una foto única. La foto portava com a autor un tal Franck i no té títol. Està feta en paper albuminós i es pot trobar a la Bibliothèque Nationale de France i com he dit està datada el 1856.
A sota podem veure la foto i uns gravats amb els que comparar-la. Vostès que opinen?
Com a curiositat comentar que el Palau que també es veu i que aporto una foto apart, es el que donà nom a la Plaça. Aquest va ser un edifici finançat per la ciutat de Barcelona i acabat de construir el segle XV, segons Antoni de Bofarull l’any 1444. En un principi es deia Hala dels draps, que seguint a aquest autor, el nom d’Hala seria d’origen flamenc i voldria dir Mercat. Per tan, es tractaria en el seu origen d’algun tipus de mercat o alfòndec tèxtil. Però ja al segle XVII, Felip IV el va confiscar per utilitzar-lo com a residència dels virreis. Posteriorment al segle XIX els reis s’hi allotjarien allí quan visitessin la ciutat comtal. Però un incendi la va destruí totalment la nit de Nadal de 1875, i hi no va quedar més record que el nom de la plaça del Palau.
Espero que em comentin quelcom sobre la foto de la ciutadella. (cliqueu les fotos per engrandir-les)
Salut.
The Damned.

Bibliografia:

Abajo las Murallas!!! Catáleg de l’exposició 150 Anys de l’Enderroc de les Muralles de Barcelona. VV.AA. Coor.. Albert Cubeles i Antoni Nicolau. Ajuntament de Barcelona. BCN 2004
Guia-Cicerone de Barcelona. Antonio Bofarull. Barcelona 1855. Edició facsímil de Librerías París-Valencia, sl. Valencia 2003.
Geografia General de Catalunya, Francec Carreras i Candi. Edit. Albert Martín. Barcelona. Sense Data. (il·lustracions)
La Fotografía en España en el Siglo XIX. VV.AA. Coor. Ricard Gracia i Gemma Domènech. Edit. Fundació “ La Caixa” Barcelona 2003 (Foto de la Ciutadella)

LA FERIDA DEL REI JAUME I

2009-04-21T23:09:00.000+02:00

Molts cops els documents i les cróniques antigues han estat clau per clarificar un dubte històric que si no hagués estat per la documentació mai, potser, hauríem pogut esbrinar. Aquest va ser el cas de la identificació de Jaume I al segle XIX. Un relat del Llibre dels Fets va donar la clau als historiadors de l’època per donar amb el cos del rei.

El Llibre dels Feyts es una narració autobiogràfica i en primera persona de la vida del rei Jaume I. En aquesta crònica, així considerada per molts autors, podem trobar de primera mà el fets que es van dur a terme en la conquesta de Mallorca, Eivissa i València. També hi trobarem relatada la vida del rei des del seu naixement, tot això farcit d’anècdotes personals del monarca. Una d’aquestes anècdotes es una ferida que va rebre el rei durant la campanya de la conquesta de València el 1238. Aquest fet, com hem dit, serviria per identificar posteriorment el cos del rei. Veiem que va passar el 1238:

Durant la campanya de la conquesta de València, els homes de l’arquebisbe de Narbona, que havien anat amb Jaume I, estaven en pugna amb el sarraïns, prop d’una vila en terres valencianes. El rei ens conta que aquella gent no sabia les argúcies d’aquests a l’hora de lluitar i que els va enviar un missatge per avisar-los de que no perseguissin els moros. Els sarraïns no s’enfrontaven obertament, sinó que s’escapaven i fugien cap a la vila. Amb aquesta treta volien que els soldats cristians els perseguissin fins allí i tendir-los un parany.

Però els soldats de l’arquebisbe, amb por de que s'escapessin els sarraïns, no van fer cas del missatge del rei i en van morir uns 30 o potser més, segons paraules de Jaume I. Llavors el rei, per tal d’evitar que la cosa fora a més, va apropar-se al lloc amb el cavall que muntava i llavors algú li va disparar una fletxa i el van ferir al cap. El rei amb ràbia es va arrancar-la i li va començar a sortir-li la sang. Se li va inflar la cara i els ulls i va estar uns dies sense poder-hi veure. Ell mateix diu que un cop arrencada la fletxa va anar cap on estaven els homes rient perquè no es desmoralitzessin. Rera uns quatre o cinc dies la inflor li va passar i llavors per aixecar els ànims als soldats va passejar-se per tota la host.

El rei ens ho explica així al capítol 266 del Llibre dels Feyts:

“ (...) E nos quins en tornavem ab los homens voluemnos contra la vila a esguardar los sarrahins que havia la companya gran de fora e on ballester tirans e de part lo capell de sol el batut donans en lo cap ab lo corell prop del front e deus qui lo volch no trespassa lo test e exins be a la meytat de la testa la punta de la sageta. E nos ab ira quen haguem donam tal de la ma en la sageta que trencamla e exiens la sanch per la cara a enius e ab lo mantell de cendat que nos teniem torcavemnos la sanch e veniem rient per tal que la ost no sen desmayas e entram nos en en un reyal en que nos posavem e engruxans tota la cara e els ulls Si que del ull de la part on erem ferits nons poguem veer be per iiii e P v dies per la infladura. E quant la cara nos fo desinflada cavalcam per tota la ost per tal que la ost no fos desconortada. “

Transcripció al català modern:

“ I Nós, quan tornàvem amb els homes, ens vam girar cap a la vila per veure els sarraïns, ja que havia sortit fora el gros de la companyia, i un ballester ens disparà, i travessant el capell de sol i el batut, (Defensa de malles que protegia el cap, part del rostre, el coll i la part superior del pit) ens tocà al cap amb el cairell, (Arma llancívola, de fusta endurida al foc, més curta que la sageta) prop del front. ¡Déu volgué que no em traspassés el cap!

I la punta de la fletxa sortí bé per la meitat del cap, i Nós amb la ira que ens va agafar, vam donar tal cop amb la mà a la fletxa que la vam trencar i la sang ens queia per la cara i amb el mantell de sendal (Tela fina de seda) que teníem ens vam netejar la sang, i anàvem rient perquè la host no desmaiés. I vam entrar en un reial on posàvem i se’ns va inflar tota la cara i els ulls, de tal manera que al ull de la part on ens van ferir no vam poder veure durant quatre o cinc dies. ( Va ser a l’ull esquerre)

I quan se’ns va desinflar la cara vam ser a cavall per tot el campament perquè la host no es desmoralitzés.

Fins aquí el relat de la ferida del rei.

Rera la destrucció de Monestir de Poblet durant la desamortització de l’any 1835, es van trencar les parts laterals dels sepulcres reials que allí hi havia, tot buscant els saquejadors les joies dels reis que suposadament devien estar en les tombes. Així tots els restes de tres monarques i dos de les seves esposes van restar tirats de qualsevol manera per l’església .

No serà fins l’any 1837 que el rector de l’Espluga de Francolí obtingués el permís de recollir les despulles que havien quedat a l’església del monestir. Aquestes restes van ser embolicades i traslladades a l’Espluga de Francolí, on romandrien fins el seu trasllat posterior a la catedral de Tarragona l’any 1843.

Per fi l’any 1856 es va decidir adossar la tomba de Jaume I al rera cor i per tant es devien traslladar les despulles. Però va sorgir el problema d’identificar a qui pertanyia cada cos, ja que hi eren els de Jaume I, Pere III i Joan I, a més de les dones d’aquests dos últims. Aquí es on va ajudar el capítol que hem transcrit més amunt. Si el rei havia tingut una ferida tan greu a la cara hi devia d’haver quedat senyal. Així es van mirar les calaveres i van trobar una que estava encara amb la pell, consumida i apergaminada, però que duia una cicatriu. Aquesta devia ser la mòmia de Jaume I. Coincidia amb la descripció que el rei feia de la seva ferida, ja que aquesta tenia la cicatriu sobre de l’ull esquerre. Així, per sort, es va tenir la cura de prendre una daguerreotip de la mòmia (veure foto) i avui dia podem observar la imatge i veure com, en aquest cas, la documentació contrasta fefaentment l'escrit amb les restes.

D’enllaç els deixo el capítol 266 del Llibre dels Feyts

Capitol on s’explica la ferida del rei Jaume I

Salut.

The Damned

Bibliografia:

Llibre dels Fets. Versió a cura de Josep M. Pujol. Ed. Teide. Bcn 1994

LES GIGAFOTOS DELS NOSTRES TRESORS

2009-04-07T22:03:00.000+02:00

De vegades navegar dona unes sorpreses agradables; en aquest cas ha estat així. Havent entrat a Gencat, en un dels seus nous canals temàtics, he trobat el de patrimoni. Una cop dins ens trobem amb la secció de fotografies, en la qual podem gaudir d’unes fotos panoràmiques dels nostres tresors patrimonials en 360°. Aquest tipus de fotos s'anomenen “Gigafotos” degut a la seva extrema resolució i en aquest cas es tracta d’un projecte que va néixer al Departament de Cultura de la Generalitat farà un parell d’anys. La direcció es la següent:

Vistes panoràmiques dels nostres tresors

Us recomano la visita per a gaudir d’aquestes vistes en panoràmica, amb una excel·lent resolució, cosa que ens farà sentir des de casa com si estiguéssim allí mateix. Alguns dels viatges que podeu trobar seria per la Vall de Boí, el Castell de Mur, Girona, el Monestir de Poblet., etc El castell que podeu veure a la foto es el castell Montsoriu, a Arbúcies, en una imatge extreta del Gencat.

¡Que ho gaudiu!

Salut.

The Damned

CAU UNA PARET DEL CASTELL D'ERAMPRUNYÀ

2009-04-03T13:14:00.001+02:00

Indignació i ràbia, això es el que sento i el que qualsevol persona sensibilitzada amb la historia i el nostre patrimoni ha de sentir i sobretot els gavanencs.

Abans d’ahir em vaig assabentar d’un fet terrible, i és la caiguda d’una paret que conformava la torre d’homenatge del castell d’Eramprunyà.

El castell d’Eramprunyà es troba a prop del municipi de Gavà, a Barcelona. Està enclavat en un paratge realment espectacular per a estar tan a prop de la gran ciutat.

Aquest castell està datat documentalment l’any 957, per una donació de terres feta a Sant Cugat per Ennèc i Flodeberga. Però segurament és molt més antic en els seus orígens. El castell havia estat sempre en mans dels comtes de Barcelona i la corona Catalano-Aragonesa, fins que l’any 1323 el rei Jaume II el va vendre a Jaume Marc, el seu tresorer, per ajudar-se a pagar les despeses de la conquesta de Sardenya i Sicília.

Rera moltes vicissituds, aquest castell va anar a parar finalment a mans del banquer Manel Girona, que hi va comprar no tan sols el castell físic, sinó la baronia i els arxius, l’any 1897. Bé, des de llavors fins fa un any i mig , va pertànyer als descendents d’aquest, sent l’última propietària la marquesa de Pozorrubio, traspassada fa un parell d’anys. Aquesta senyora tenia la propietat de la fortalesa però com si no la tingués, ja que ella vivia a Madrid i no li importava un rave el castell. Tan es així, que cap a l’any 2000 es va obligar a aquesta a pagar uns quatre milions de pessetes de llavors per la consolidació de les parts més afectades. Si no ho feia, corria els risc de que es complís la sol·licitud d’ERC i els Verds d’expropiació, feta a la Generalitat. Però l’any 2007 finalment l’Ajuntament de Gavà va poder comprar el castell als hereus de la propietària. I aquí és on ve el mal, ja que des de llavors no se li ha fet res de restauració ni consolidació al castell.

El 23 de febrer d’aquest any 2009, Marcel·lí Reyes i Vidal, regidor i portaveu del Grup Municipal d’Esquerra Republicana de Catalunya a l’Ajuntament de Gavà, va presentar una instància de denuncia sobre la caiguda de la paret d’aquest monument, considerat Bé Cultural d’Interès Nacional. En la mateixa, Reyes demostra l’estat de deixadesa del castell i, amb fotografies denúncia la caiguda de la paret de la torre d’homenatge. Rera això sol·licita un pla d’actuació per restaurar el castell i restituir la part caiguda a l’estat en què es trobava en el moment de la compra del castell per part de l’Ajuntament de Gavà. Posteriorment, en un comunicat emès per Esquerra Republicana el 10 de març, aquests amenacen amb denunciar el fet al Departament de Cultura de la Generalitat, si des de l’Ajuntament de Gavà no es fa res de caràcter urgent per a conservar el monument.

Però, que va passar en realitat?, Quin va ser el motiu vertader pel qual va caure la paret? Algunes de les explicacions que s’han deixat sentir pel consistori de Gavà, són les que diuen que es deu a les ventades del passat mes de gener. Possiblement, però jo crec que hi té molt més a veure la pèssima educació de la gent que puja al castell que no pas els fenòmens atmosfèrics. Quan jo vaig fer un treball sobre els orígens del castell, entre els anys 1997-2005, aquest, dintre del seu estat ruïnós, estava ben conservat. M’explico. Avui dia si pugem al castell , el veurem ple de brutícia, sobretot dins de l’església de Sant Miquel d'Eramprunyà al recinte jussà. Molta gent que visita el castell té afició a pujar-se damunt de les parets, sense importar-los que estiguin en mal estat i que poden tirar-ho avall. La gent s’hi puja sense escrúpols. I el que és pitjor, tot el castell ara està ple de pintades d’uns eixelebrats que a més presumeixen d’on venen (jo he vist pintades del caire: manolito y manolita del prat estuvieron aqui) N’hi ha una pintada que és realment aterridora, i és la que està damunt de l’arc de mig punt que dona entrada a la torre d’homenatge. El delinqüent, per que no té altre nom, que ho va fer tindria que pagar pena de presó, segons el meu parer. Podeu veure aquesta pintada en la foto d'abaix, fixeu-vos-hi bé, ocupa tot l’arc, que és del segle XIV o sigui que té prop de 700 anys. La indignació creix quan un veu que aquests tropells al nostre passat i al nostre patrimoni queden indemnes i que ara la gent que puja al castell no te cura d’ell i per a la majoria no són més que pedres sense cap altre interès. A Gavà tindrien que prendre exemple de l’Ajuntament de Cabrera de Mar, que al castell de Burriac hi ha posat un vigilant tan de nit com de dia i que controla el personal que hi arriba i vigila que no s'hi facin ximpleries. Jo crec que és més important controlar el comportament de la gent i posar remei per a mals pitjors, que no lamentar-se i veure com cada dia el nostre patrimoni es va esvaint per culpa d’uns brètols eixelebrats i un Ajuntament lent en les seves reaccions.

Espero que finalment es pugui refer la paret caiguda i puguem tornar a gaudir del castell, al menys, fins com estava fa uns mesos.

Com a links els deixo la instància del senyor Reyes i el comunicat d’ERC.

Salut, The Damned

Instància de denuncia

Comunicat de ERC

Part que ha caigut, en cercle vermell, i a l'altra foto, estat actual rera la davallada.

UNA LLEGENDA SOBRE LA BLANCOR DE LA MORENETA

2009-03-29T11:49:00.000+02:00

Tothom es recordarà que fa uns anys, concretament en el 2001, va aparèixer la noticia de que La Moreneta,definitivament va ser una figura de color blanc. Segons la noticia de l’època, l’abat de Montserrat, Msn. Josep Maria Soler, va presentar els estudis químics i radiològics a la qual va ser sotmesa l’escultura, donant definitivament el veredicte sobre el color.

Segons sembla ser, la figura es va anar enfosquint a partir del segle XVI a causa del plom que contenia la pintura blanca de la cara. Segons l’informe, aquest fet va fer que es pintés la imatge d’un color castany fosc i passant els segles acabés pintant-se de color negre. En aquests anàlisis també sortien a la llum dades inusitades, com que la figura pertany al segle XII o que estava feta en fusta d'àlber. Qui va dur a terme els anàlisis van ser Josep Maria Carrié i Rovira, restaurador de béns culturals i Eduard Porta i Ferrer, químic.

Però tot i això, no era aquest el primer cop en que s’intuïa que la Verge patrona de Catalunya era blanca. Ja en 1931, el pare Anselm Alvareda va realitzar uns anàlisis a la imatge i va concloure que el color negre podia ser pintat. Però degut als deficitaris medis tècnics de l’època, no se li va donar més importància.

I ara us preguntareu a que treu cap que en parli aquí d’una noticia tan vella i potser oblidada?. Doncs té una senzilla explicació. Entre moltes de les curiositats que té l'obra d'en Joan Amades, m’he trobat amb una llegenda que m’ha cridat molt l’atenció. Es tracta d’una llegenda en la qual, al segle XVIII ja es coneixia la blancor de la Moreneta. Però millor vegem-la:

Segons Joan Amades en el Volum II de la seva obra Històries i Llegendes de Barcelona, ens explica el següent , referit a la Plaça de Sant Just:

“Una tradició conta que durant la guerra de Successió, temerosos els monjos de Montserrat que la imatge de la Moreneta no sofrís algun dany per efecte de la guerra, la van portar a Barcelona i van dipositar-la a l’església de sant Just, on hi havia tingut la seva primera Seu. Després de la caiguda de la ciutat i quan el rei vencedor Felip V manà cremar pel botxí els furs, llibertats i privilegis de Catalunya, tot Barcelona va omplir-se d’un fumerol persistent que va durar molts dies i que va costar d’esvair. Quan fou dissipat, la gent va adonar-se que la imatge de la Mare de Déu de Montserrat que fins aleshores havia estat blanca i rosada, s’havia ennegrit i enfosquit, i diuen que, adolorida, no recobrarà la seva color natural fins que la nostre gent hagi recobrat les llibertats perdudes.”

Fins aquí la llegenda transmesa per Amades. Es evident que es tracta d’una llegenda; però llegenda o no, ens parla que d’antuvi ja es creia que la Mare de Déu de Montserrat era de color blanc. A més es pot imaginar la seva estructura de llegenda veient el missatge polític que porta al donar, com tantes altres llegendes, una condició sine qua non per la tornada a la seu anterior aspecte, cosa per la que serà necessària la recuperació dels nostres furs i llibertats.

Si mirem la llegenda amb atenció veurem quelcom erroni, i es que se’m fa coll amunt pensar que els monjos de Montserrat duguessin a Barcelona la imatge pensant que allí estaria més segura. Potser era més lògic portar-la a algun altre lloc més discret i amb menys perill que la capital. Clar que tot es una forma de veure-ho, ja que jo, potser, estic parlant des del coneixement del que va passar, i aleshores es devia pensar que les muralles de la ciutat aguantarien i seria el lloc més idoni per amagar la Verge.

Per altra banda, l’explicació que es dona a la llegenda per l’enfosquiment de la figura es tan simplista com simbòlic i absurd. Evidentment fa referència al dolorós i important que va ser pel poble català perdre les seves llibertats, tant va ser així que la Verge perd el seu color i es torna negra (potser com el color del dimoni, fent referència a Felip V) al veure el seu poble dominat pel rei estranger. I com dèiem abans, no tornarà el seu color fins que aquest recobri tot el perdut. A més, és improbable que el fum afectés d’aquesta manera tan precisa a la Verge, enfosquint només la cara i les mans, deixant de banda el resta del cos.

Una cosa es clara respecte a la llegenda, aquesta ens parla que la Verge abans havia estat blanca i que aquest color es va canviar pel negre. Per què es va perdre el saber que la Verge era blanca? Si aquesta llegenda va néixer al segle XVIII o potser al XIX, (Amades no diu l’època de la mateixa, però pels fets que explica podem datar-la posterior al primer terç del segle XVIII en endavant) seria perquè d’alguna mena ja es tenia el coneixement de que la Verge era blanca. En realitat l’origen de la Verge de Montserrat no està del tot aclarit encara. Des de les llegendes que parlen que fou trobada a la cova i que des d’allí no es va poder traslladar a cap altre lloc, fins a la llegenda que recull Jesús Ávila Granados, en la que diu que la imatge va ser esculpida a principis del cristianisme en una fusta cremada per un llamp per sant Lucas a Jerusalem i després portada a Barcelona, (de fet això es quelcom improbable, ja que la factura de la figura és netament romànica) sempre la trobem que és parla del color negre. Però, per contra, en moltes de les representacions se la veu de color blanc. (vegeu les il·lustracions). A més recordem que el mateix any 2001 es va trobar a Lleida, i pel mateix equip de restauració, la que es creu que va ser la primera representació de la Verge, es tractaria d’una taula en la que la Mare de Déu hi estaria representada de color blanc. Per tant, hem de pensar que des de fa molt de temps ja es sabia que la Verge era blanca, però que, potser per raons paleses, ha estat oblidat. Es podria investigar i estirar el fil si es fessin indagacions sobre quant va sortir el motiu de la Moreneta, així ens faríem una idea sobre l’antigor de quant es va canviar el color a ulls del poble.

De fet, sembla que en realitat el que sigui d’un o altre color no afecta el sentiment dels creients i que per molt que ho diguin, la gent li seguirà dient la Moreneta i seguirà sent de color fosc.

I tornant a la llegenda. S’ha complert el vaticini d’aquesta? És a dir, ja tenim bastants de les llibertats robades aleshores, és per això que s’ha revelat en aquests temps que la Moreneta era blanca?

Això és quelcom que el temps dirà.

Salut.

The Damned.

Com a enllaç la noticia de la Moreneta blanca.

La Verge de Montserrat és blanca.

Bibliografia:

Joan Amades. Històries i Llegendes de Barcelona, vol. II Edicions 62 BCN 1984

Les il·lustracions antigues en blanc i negre han estat extretes del mateix llibre.

PRIMA INTROITUS

2009-03-23T14:33:00.001+01:00

Aquí comencem una nova etapa. El Calix Permixtio però en català i només amb histories de Barcelona i Catalunya. Com vam dir al primer post del Calix, el nom en llatí venia a voler dir alguna cosa semblant a Calaix de Sastre, fent paràfrasis de l’obra de l’inefable baró de Maldà. Aquest cop el nom del post es un joc fonètic amb el nom de Calix Permixtio, ja que fonèticament tenen una semblança, però en el fons també podríem dir-ne que vindria a significar el mateix.

I en aquest “Prima Introitus” d’aquest blog també vull fer una declaració d’intencions.

La idea d’escriure un blog d’històries i en català, tenint ja un altre, es ben senzilla. En l’altre blog parlo de coses més generals i que abasten tot el món. En canvi en aquest penso focalitzar-me a Barcelona i Catalunya, evitant dintre del que pugui, fer escrits sobre temes aliens a aquests. Es a dir, escriure sobre les nostres histories com a país i com a ciutat, parlant sobre casa nostra per a tothom.

Per altra banda està l’idioma. Crec que parlar sobre la teva ciutat i el teu país en una llengua que no es la que oficialment es parla que aquests llocs, és, per a mi, un xic incoherent. Altra cosa seria que no sabés l’idioma, llavors si estaria acceptable que ho fes. Però sabent-ho es imperdonable no fer apologia de la llengua, i més quan aquesta està tan necessitada d’ús a casa nostre, ja que el nouvinguts aportant més influència castellana al no parlar adequadament el català (per les raons que sigui).

Així, i resumint, només diré que la nova singlada que ara començo serà amb les mateixes il·lusions que quan ho vaig fer amb Calix Permixtio i espero tenir la mateixa bona acollida que com amb aquest.

Per últim diré que el Calix seguirà igual que sempre, amb els mateixos temes, tan sols el que passa és que li ha nascut un germà, però més especialitzat i que hi parla diferent, però l'essència es la mateixa: distreure’m i distreure, res més.

¡Ah! se m'oblidava, també hi haurà sempre algún enllaç i aquest, como no, El de Calix Permixtio. Es evident que el deixo per si és el primer cop que entres aqui i no coneixes l'altre blog.
Així que ho gaudiu.

Salut, The Damned.

Calix Permixtio