Tona, una església del segle IX

Hi ha una curiosa església a Tona, un poble proper a Vic en Barcelona, que té una particularitat i es que, en la consagració de l'església en 889, va assistir-hi la majoria de la població, i això va quedar reflectit en el document que testifica aquesta consagració. Es estrany que en un document es reflecteixi fins quasi una cinquantena de persones.
Es tracta de l'Església de Sant Andreu de Tona, i aquesta està enclavada en un promontori que domina l'actual poble de Tona, un tranquil municipi d'uns 7000 habitants. En aquell ample altell també està situada la torre del que fou el castell.
L'origen de la paraula Tona l'explicava J. Balari (1) al·ludint a que esdevindria del llatí tunna, que significaria obertura o forat excavat en la terra. D'aquí evolucionaria fins arribar al nom de Tona. De fet, abans d'arribar a la gran explanada on antigament estava la població de Tona i encara hi estan la torre i l'església, ens trobem amb una gran obertura excavada, que fou una cisterna d'origen iber.
Aquesta zona, recordem-ho, va ser devastada entre els anys 826-827 pel noble got Aissó i Guillemó, fill de Berà, deposat comte de Barcelona. Aquest noble Aissó, era partidari del comte Berà, d'origen conflentí o rossellonès. Berà, havia obtingut el títol de comte de Barcelona darrera la conquesta de la ciutat pels francs (801) Així doncs, era el primer comte de Barcelona i a més d'origen indígena mixt, es a dir, fill de franc i goda, però no franc pur. (2) Degut a l'ambició dels fills del comte de Guillem de Tolosa, Bernat i Gaulcem, el comte Berà és desposseït del seu títol, ocupant el seu lloc el comte Rampó, d'origen franc. Aquest desposseïment sense motiu aparent es el que va suscitar la rebel·lió d'Aissó, que va intentar prendre les ciutats de Barcelona i Girona, ajudat per les hosts de sarraïns. Al no aconseguir-ho va devastar tota la zona centre del que seria posteriorment Catalunya: Osona, Bages, la plana de Vic, el Ripollès, etc. Deixant tot l'àrea quasi despoblada.
Així, anys després, durant el concili de Troyes de 878 es investit comte de Barcelona i Girona, Guifré el Pilós. Aquest comença una repoblació i fortificació sistemàtiques d'aquella zona, unió entre els seus comtats marins pirinencs. Generalment la iniciativa repobladora acostumava a sorgir dels bisbes, però quant el que interessava era una zona estratègica, era el comte qui prenia la iniciativa per a la repoblació. Però d'altres vegades eren els propietaris del domini directe d'un castell, els castlans, qui prenien aquesta iniciativa. (3) Així sembla ser que va ocórrer en Tona. Segons Miquel Coll i Alentorn, els senyors, Centuri, com a vicari o castlà i Alvar, fill de l'anterior, junt a alguns dels primers colons van ajudar i van fomentar la repoblació de la comarca. En 889 la zona ja està suficientment habitada perquè es consagrés l'església I es formés una parròquia.
Aquesta es la església que avui dia podem contemplar que, encara que va ser fundada en el segle IX, es va restaurar i es va remodelar en el segle XI. En el seu interior es poden observar tombes antropomorfes datables cap el segle X. La planta es d'una sola nau, amb absis circular amb decoracions en arcades llombardes i dues capelles laterals. El campanar i el creuer son del segle XII.
El castell es pot datar documentalment en l'any 927 i avui tan sols queda el que va haver de ser la torre d'homenatge. Aquesta, per la seva construcció i l'obra en encofrat, sembla ser d'origen romà. En el segle passat es van portar a terme unes excavacions que van revelar diferents estratigrafies de període medieval amb abundant ceràmica.
Finalment en 1989, durant la celebració dels mil cent anys de la consagració de la església, es va situar prop d'ella una estela de pedra que recorda als que van fer possible la consagració i que eren, a més, habitants d'aquella població. Allí es poden llegir noms com, Gal·leni, Centuri, Gotmar, (bisbe de Vic, que va regalar les cases immediates a l'església), Recaded, Adanagild, Adroer, Sulmo, Regisend, Servand, Simplici, Blanderic, Ariolf, Godomir, Teuredic, Savaric, Todolf, Eroigi, Berà, etc.
Visitar aquesta església es com viatjar al passat, sobretot si no hi ha ningú més i a més està plovent, com jo vaig tenir la fortuna.
Salut.
The Damned.

Notes :
1) Josep Balari i Jovany. Los Origenes Históricos de Cataluña. 2 vols. BCN 1897
2) Coll Alentorn, Miquel. La marxa cap a la independència de Catalunya (877-988) Barcelona 1988.
3) Coll Alentorn, op. cit.

Bibliografia:
--- Coll Alentorn, Miquel. La marxa cap a la independència de Catalunya (877-988) Barcelona 1988.
---- Josep Balari i Jovany. Los Origenes Históricos de Cataluña. 2 vols. BCN 1897

Ha mort el Medievalista Manel Riu Riu

El passat 2 de gener de 2011 moria als 81 anys l'historiador i medievalista Manel Riu Riu.
Nascut a Manresa en 1929, va ser catedràtic d'Història Medieval a la Universitat Granada des de 1966 fins a 1969, any en què va passar a ocupar la mateixa càtedra a la universitat de Barcelona. Havia dirigit diverses publicacions, entre elles l'òrgan del departament de medieval de la facultat d'història, Acta Historica et Aercheologica Medievalia i també va ser coordinador de les publicacions de Quaderns d’Estudis Medievals.
Estava especialitzat en història monàstica catalana i entre els seus treballs destaca la seva hipòtesi sobre l'origen del feudalisme a Catalunya i l'estadística demogràfica
medieval. També va dirigir diverses excavacions arqueològiques com la del poblat medieval de Caulès, el monestir de Sant Sebastià de Sull o el castell de Mataplana entre uns altres.
Una de les seves tesis més conegudes va ser la de la interpretació de l'origen dels primers castells de frontera, tesi que va publicar en la revista Sant Jordi en el seu número 47 pertanyent a l'any 1962. En ella i amb el títol de Probables Huellas de los Primeros Castillos de la Cataluña Carolíngia, exposava la hipòtesi que els primers castells de la frontera de la Marca Hispànica eren torres de vigilància fets en fusta. Va basar els seus primers estudis en el jaciment de Viver de Serrateix, (Berguedà) on es poden observar uns forats excavats en la roca que el professor Riu va considerar com les bases on es devien col·locar els pals per sostenir les torres de fusta.
Manel Riu era membre de la Reial Acadèmia dels Bones Lletres de Barcelona i de la
Academia de Historia de Madrid, havent rebut la Creu de Sant Jordi de la Generalitat en 2003.
El proper dia 11 rebrà un homenatge en el lloc d'origen dels seus pares, Sant Llorenç de
Morunys. Descansi en pau el Professor Manel Riu Riu.
Salut.
The Damned.

Un Cas d'Intent de Violació a Principis del Segle XV

Parlar de dones i violacions a l’edat mitja és un tema força complex. Molts cops les dones eren violades i mai hi havia una resposta judicial que castigués aquells delictes. El problema radicava en el tipus de dona que havia sofert l’atac; la zona on havia ocorregut i l’època en que passes. Evidentment una pobra pagesa dels segles IX-X en terres de frontera, tenia menys opcions a ser defensada en un judici que no pas una dona noble al segle XIV o XV.
A pagès i durant el feudalisme, moltes violacions devien ser dutes a terme pels amos de les terres. Es evident que la dona o home que gosses a denunciar al seu senyor, no faria més que crear-se un garbuix de problemes amb aquest, així que moltes vegades era millor callar i fer veure que no havia passat res.
Però quan el violador tocava alguna dona del senyor, possiblement si que hi hauria litigi, ja que aquella dona es considerava com a propietat del senyor.
En quan a la noblesa hi ha testimonis de intents de violació que van ser duts a judici i que van ser comdemnats. Així, trobem al segle XIV el cas de Blanca de Centelles, castlana del castell d’Eramprunyà, situat avui dia al terme de Gavà.
Blanca era filla del malcarat Bernat de Centelles, un home ferotge i molt agressiu que va tenir un munt de problemes amb la justícia, tot i sent castlà d’Eramprunyà. Tant es així que també va ser portat a judici per intentar violar a la seva filla. El jutge va dictar sentència de separació i la mare es va tenir que emportar a la filla, que aleshores era una joveneta, a un altre jurisdicció de la família.
Tot això ve a fil d’un curiós document que m’agradaria portar a aquest blog i que dona títol a l’entrada d’aquest article.
El document en qüestió es troba a Vic, a l’arxiu de la Vegueria. El va comentar Lluís Orriols i Monset a la seva obra, Manuscrits del Bé i del Mal. Una obra on recull una selecció de diversos documents inèdits dels arxius vigatans.
Aquest cas en concret va ocórrer en 1414 a les heretats del mas Can Alovet, en el terme de Sant Bartomeu del Grau a la comarca d’Osona.
Es tracta d’una violació d’una noieta per part d’un mosso que treballava a les terres dels Alovet, i que gràcies a l’oportuna intervenció del fill de l’amo, aquest cop la violació no va quedar, al menys, sense anar a judici.
Malauradament, l’autor no va publicar el text sencer, sinó tan sols un resum, fent ell els diversos comentaris, però amb això n'hi ha prou per fer-nos una idea del que va passar.
Abans de continuar, m’agradaria dir que el llenguatge del judici es planer i dur, dient-t’hi les coses pel seu nom i com diu l’autor, sense concessions a l'eufemisme. Passem doncs al cas.
La noia que va sofrir la violació es deia Margarida, però en el document l’anomenen Margoi. Segons Orriols i Monset, això era un denominatiu antic que avui s’ha oblidat. Així, segons l’autor, el nom seria el de Margarida pero familiarment la devien anomenar Margoi. També surt un noi al que l’hi diuen Xoi, que segons l’investigador seria un altre denominatiu, però aquest cop de Francesc.
Segons sembla, la Margoi treballava de serventa al mas d’Alovet i ella era l’encarregada de portar el dinar als mossos que conreaven les terres del mas. Conforme a Orriols, aquella noia era molt maca i donada a lluir-se davant dels homes i li agradava que la miressin, encara que conservaba intacte la seva virginitat.
En aquella ocasió va anar a portar la menja a dos nois, el que ja hem anomenat com a Xoi i el que seria el seu violador, un tal Joan Engelats.
Després de donar-los el dinar, la Margoi sembla que es va quedar una estona mentre ells menjaven. Però no va restar quieta i jugant va començar a coquetejar amb ells, tirant-los pedretes i fent rialletes.
Havent menjat, els nois es van estirar a fer una becaina i la noia va continuar empipant-los i provocant-los. Segons Orriols, els hi feia pessigolles a l’orella amb una branqueta i coses per l’estil mentre ells es feien el dormits.
Després d’una estona la Margoi va anar a recollir branques per la llar del mas, deixant les coses del dinar allí on estaven els nois, per tornar a buscar-les més tard.
Mentre la noia estava fora, el tal Joan li va confessar al seu company que volia tenir relacions amb la Margoi, tal i com es diu al document que li va dir en Joan al Xoi i que aquest declara: “... que ell es volia fotre la Margoy e que tengués callaynsa”, es a dir que el seu company no li digués res a ningú. Aquest, al contrari, el que va fer va ser retar el Joan a fer-ho, dient-li que: “ ...un diner te daré que u fassas y si no u fas que en pags un altre” Així ho declara el propi Xoi quan és interrogat pel jutge.
Quant va tornar la noia, en Joan se li va apropar i dient-li que “ ...ell li mostraria un niu de garça” la va dur a un lloc apartat. Segons testimoni d’en Xoi, en Joan:
“... pren a la dita Margoy per lo bras y lançala en terra per lo forment enllà. E llevà les faldes a la dita Margoy y ajachse sobre ella y traechse lo carall de les bragues e volia li ho fer.”
Després afegeix:
“... se soltà sobre la dita Margoy”, es a dir, va ejacular.
Orriols explica que primer la noia va començar a cridar en veure’s atrapada, però que després es va relaxar o al menys va intentar acceptar el que li passava. El fet es que, sempre segons Orriols, els xiscles de la Margoi van atreure al fill de l’amo del mas, en Gabriel Alovet. Aquest va veure el que passava i va agafar a l’atacant per l’esquena amb violència, separant-lo de damunt la noia. Un cop aixecat el noi, l'Alovet fill va veure que aquest estava tot brut de deposicions.
Resulta que la noia no va tenir prou força per mantenir l’esfínter tancat i es va deixar anar, potser per la por o l’angoixa.
Ara veiem extractes de l’interrogatori que se li va fer a Gabriel d’Alovet, reflectits en el document. El jutge li pregunta a Gabriel per establir si realment hi hagut una violació i després sobre la situació en que va trobar a l’assaltant.

“Interrogat si lo dit Johan Engelats tenia les bragues descalçades. E dix que no pero es ver que les bragues que el dit Johan portave eren totes squinsades al davant que no ly fahien gran nosa.”

“Interrogat si el testimoni viu que el dit Johan Engelats se hagues baxades les bragues e tingues son membre fora les dites bragues. E dix que el testimoni viu com lo dit Johan se levà sobre la dita fadrina que tenia lo membre fora de les bragues et paria que tingues dites bragues un poch bax dejus lo engonal de la cuxa.”

“Interrogat si el testimoni viu la dita fadrina sangonosa. E dix que no la viu descoberta sino de mija cuxa avall com axi es ver que el testimoni viu que lo dit Johan com fo levat de la dita fadrina se torcha (es netejà) lo membre seu e lo perteniy (el pèl púbic) que tenia sollat (brut) de merda.”

“Interrogat si el testimoni oy dir al dit Johan que havia corrompuda (desvirgat) la dita fadrina. E dix que no ans lo dit Johan dix a el testimoni que no li havia pogut metre gens el membre en la natura.(sexe)”

Ara qui es interrogada es la noia:

“Interrogada si lo dit Johan jahent li dessus li mes (va ficar) lo carall en lo cony. E dix que och (och vol dir sí)”

“ Interrogada si le feu mal. E dix que no sap pero que ella deposant se sollà de merda.”

“Interrogada si Jame nagu la havia fotuda. E dix que no. (El jutge li pregunta si ja havia tingut abans relacions amb homes.)

Després li va tocar el torn de l’interrogatori al propi Joan Engelats.

“Interrogat si la dita Margoi se soltà de merda el deposant jaentli dessus. E dix que och que tot lo perteniy e lo vit (membre) e les cuxes li sollà de merda. E ell deposant dix a la dita Margoi “O traydora com me has adobat”

Fins aquí el interrogatori als personatges principals que va publicar Orriols del document. Però el interrogatori no va concloure pas aquí. Van faltar les proves per dictaminar si en realitat havia hagut penetració i si la noia havia estat violada i desvirgada pel Joan.
Segons sembla aquestes proves les van fer quatre matrones que van comprovar si la virginitat de la Margoi restava encara intacta. Aquestes quatre testimonis es deien Elisenda, Francisca, Caterina i Clara. Les quatre van declarar per separat i van arribar a les mateixes conclusions:

“Interrogada si ella testimoni ha reconeguda la dita Margoi et si coneix que la dita Margoy sia verge o corrompuda per home. E dix que en ço que ella testimoni conex e ha vist que la dita Margoy no es corrompuda per home ans es closa e tencada.”

Aquests han estat els extractes del document que va publicar Lluís Orriols.
Curiosament l’autor arriba a la conclusió que la noia es va deixar anar l’esfínter a propòsit, com a mètode de defensa. Jo crec que va ser més aviat producte de la por i de l’angoixa. Encara que no es diu en lloc l’edat de la noia, imagino que devia ser molt joveneta i que, òbviament, una situació de violència com aquella l’havia d’espantar moltíssim.
Per altra banda vull cridar l’atenció en les contradiccions que hi va haver-hi. Mentre en Gabriel, el fill de l’amo del mas declara que en Joan li diu que no va penetrar a la noia, ella declara que si i finalment les matrones
testimonien que ella es verge i que no es corrompuda per home ans es closa i tencada. Per tant trobem que la noieta va mentir al tribunal i que en realitat no es va arribar a produir la violació.
Malauradament no disposem del veredicte del jutge sobre el cas, però molt me imagino que el Joan devia ser absolt per no haver-hi delicte en realitat, ja que no es comptaven les intencions sinó els fets, així si no hi havia delicte no hi havia res per castigar. Segons Orriols, la noia amb la seva odorífera astúcia ja n’havia tingut prou per sortir-se’n indemne i evitar el pitjor.
Fins aquí un curiós cas de intent de violació en el que podem comprovar que al no haver-hi penetració no es considerava delicte i per tant l’home quedava absolt. Avui dia no hagués estat així i el denunciat hauria tingut vertaders problemes amb la justícia, podent anar fins i tot a la presó. Però aquells eren altres temps i les dones tenien un altra estatus i les lleis eren unes altres.
Salut, The Damned.

Bibliografia: Manuscrits del Bè i del Mal. (Arxius Vigatans ss. XIV-XVII) Lluís Orriols i Monset
Col·lecció Cami Ral nº 3
Rafael Dalmau, Editor. Barcelona 1993

LA FERIDA DEL REI JAUME I

Molts cops els documents i les cróniques antigues han estat clau per clarificar un dubte històric que si no hagués estat per la documentació mai, potser, hauríem pogut esbrinar. Aquest va ser el cas de la identificació de Jaume I al segle XIX. Un relat del Llibre dels Fets va donar la clau als historiadors de l’època per donar amb el cos del rei.

El Llibre dels Feyts es una narració autobiogràfica i en primera persona de la vida del rei Jaume I. En aquesta crònica, així considerada per molts autors, podem trobar de primera mà el fets que es van dur a terme en la conquesta de Mallorca, Eivissa i València. També hi trobarem relatada la vida del rei des del seu naixement, tot això farcit d’anècdotes personals del monarca. Una d’aquestes anècdotes es una ferida que va rebre el rei durant la campanya de la conquesta de València el 1238. Aquest fet, com hem dit, serviria per identificar posteriorment el cos del rei. Veiem que va passar el 1238:

Durant la campanya de la conquesta de València, els homes de l’arquebisbe de Narbona, que havien anat amb Jaume I, estaven en pugna amb el sarraïns, prop d’una vila en terres valencianes. El rei ens conta que aquella gent no sabia les argúcies d’aquests a l’hora de lluitar i que els va enviar un missatge per avisar-los de que no perseguissin els moros. Els sarraïns no s’enfrontaven obertament, sinó que s’escapaven i fugien cap a la vila. Amb aquesta treta volien que els soldats cristians els perseguissin fins allí i tendir-los un parany.

Però els soldats de l’arquebisbe, amb por de que s'escapessin els sarraïns, no van fer cas del missatge del rei i en van morir uns 30 o potser més, segons paraules de Jaume I. Llavors el rei, per tal d’evitar que la cosa fora a més, va apropar-se al lloc amb el cavall que muntava i llavors algú li va disparar una fletxa i el van ferir al cap. El rei amb ràbia es va arrancar-la i li va començar a sortir-li la sang. Se li va inflar la cara i els ulls i va estar uns dies sense poder-hi veure. Ell mateix diu que un cop arrencada la fletxa va anar cap on estaven els homes rient perquè no es desmoralitzessin. Rera uns quatre o cinc dies la inflor li va passar i llavors per aixecar els ànims als soldats va passejar-se per tota la host.

El rei ens ho explica així al capítol 266 del Llibre dels Feyts:

“ (...) E nos quins en tornavem ab los homens voluemnos contra la vila a esguardar los sarrahins que havia la companya gran de fora e on ballester tirans e de part lo capell de sol el batut donans en lo cap ab lo corell prop del front e deus qui lo volch no trespassa lo test e exins be a la meytat de la testa la punta de la sageta. E nos ab ira quen haguem donam tal de la ma en la sageta que trencamla e exiens la sanch per la cara a enius e ab lo mantell de cendat que nos teniem torcavemnos la sanch e veniem rient per tal que la ost no sen desmayas e entram nos en en un reyal en que nos posavem e engruxans tota la cara e els ulls Si que del ull de la part on erem ferits nons poguem veer be per iiii e P v dies per la infladura. E quant la cara nos fo desinflada cavalcam per tota la ost per tal que la ost no fos desconortada. “

Transcripció al català modern:

“ I Nós, quan tornàvem amb els homes, ens vam girar cap a la vila per veure els sarraïns, ja que havia sortit fora el gros de la companyia, i un ballester ens disparà, i travessant el capell de sol i el batut, (Defensa de malles que protegia el cap, part del rostre, el coll i la part superior del pit) ens tocà al cap amb el cairell, (Arma llancívola, de fusta endurida al foc, més curta que la sageta) prop del front. ¡Déu volgué que no em traspassés el cap!

I la punta de la fletxa sortí bé per la meitat del cap, i Nós amb la ira que ens va agafar, vam donar tal cop amb la mà a la fletxa que la vam trencar i la sang ens queia per la cara i amb el mantell de sendal (Tela fina de seda) que teníem ens vam netejar la sang, i anàvem rient perquè la host no desmaiés. I vam entrar en un reial on posàvem i se’ns va inflar tota la cara i els ulls, de tal manera que al ull de la part on ens van ferir no vam poder veure durant quatre o cinc dies. ( Va ser a l’ull esquerre)

I quan se’ns va desinflar la cara vam ser a cavall per tot el campament perquè la host no es desmoralitzés.

Fins aquí el relat de la ferida del rei.

Rera la destrucció de Monestir de Poblet durant la desamortització de l’any 1835, es van trencar les parts laterals dels sepulcres reials que allí hi havia, tot buscant els saquejadors les joies dels reis que suposadament devien estar en les tombes. Així tots els restes de tres monarques i dos de les seves esposes van restar tirats de qualsevol manera per l’església .

No serà fins l’any 1837 que el rector de l’Espluga de Francolí obtingués el permís de recollir les despulles que havien quedat a l’església del monestir. Aquestes restes van ser embolicades i traslladades a l’Espluga de Francolí, on romandrien fins el seu trasllat posterior a la catedral de Tarragona l’any 1843.

Per fi l’any 1856 es va decidir adossar la tomba de Jaume I al rera cor i per tant es devien traslladar les despulles. Però va sorgir el problema d’identificar a qui pertanyia cada cos, ja que hi eren els de Jaume I, Pere III i Joan I, a més de les dones d’aquests dos últims. Aquí es on va ajudar el capítol que hem transcrit més amunt. Si el rei havia tingut una ferida tan greu a la cara hi devia d’haver quedat senyal. Així es van mirar les calaveres i van trobar una que estava encara amb la pell, consumida i apergaminada, però que duia una cicatriu. Aquesta devia ser la mòmia de Jaume I. Coincidia amb la descripció que el rei feia de la seva ferida, ja que aquesta tenia la cicatriu sobre de l’ull esquerre. Així, per sort, es va tenir la cura de prendre una daguerreotip de la mòmia (veure foto) i avui dia podem observar la imatge i veure com, en aquest cas, la documentació contrasta fefaentment l'escrit amb les restes.

D’enllaç els deixo el capítol 266 del Llibre dels Feyts

Capitol on s’explica la ferida del rei Jaume I

Salut.

The Damned

Bibliografia:

Llibre dels Fets. Versió a cura de Josep M. Pujol. Ed. Teide. Bcn 1994