La Colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, o més coneguda com a Barcelona en l’actualitat, va començar a ser edificada entre els anys 15-13 a. C. per ordre d’August durant les guerres càntabres. I des de llavors fins el segle XX han estat moltes les vegades en que ha esta assetjada i presa pels exèrcits enemics. Però si hi ha que destacar algun d’aquests setges i destruccions de l’urbs, devem fer-ho amb tres. La presa de la ciutat als musulmans per les tropes franques de Lluís el Piadós; La destrucció de Barcelona per part d’Al-Mansur, quedant aquell infortuni en les cròniques de l’època com el dia que va morir Barcelona i, per últim, la presa de Barcelona per les tropes felipistes a l’any 1714, data que és celebra a Catalunya com dia de festa nacional. Avui tractarem sobre el primer, més endavant farem un post sobre la destrucció portada a terme per Al-Mansur, en 985.
Antecedents
El regne franc venia patint una continuada sèrie d’atacs i saquejos per part dels normands en els territoris del nord i pels àrabs en els del sud i, els territoris de l’est, estaven sacsejats per les hordes d’Avars provinents d’Hongria. I a tot això hauria que sumar-li una sèrie de problemes en els Estats Pontificis,[1] que creaven a Carlemany una despesa de tropes ingent, la qual no podia atendre. La solució fou la creació d’uns estats tap que frenessin, al menys, les correries dels pobles a l’est del regne i dels sarraïns al sud per així poder dedicar el major esforç a controlar les terres septentrionals, que eren les que més mals de cap produïen al monarca.
Aquests estats, a mena de protectorat en un principi, serien les anomenades Marques. Les Marques eren unes fronteres que és defensaven soles, traslladant el poder reial a un representant seu o vicari, representat aquest pel paper del comte. A Hispània seria la Marca Hispànica o Marca de Septimania. Aquesta Marca Hispànica estava delimitada pels territoris de les actuals Catalunya, Aragó i Pamplona.
La idea havia estat en un principi guanyar tot el territori fins l’Ebre pel sud, assegurant així una extensa zona fins a poder conquerir tota la península. Un dels somnis de Carlemany fou el de reunir tot el món cristià sota una sola mà i fundar la Ciutat de Déu, un món lliure de bàrbars normands i sobretot d’infidels sarraïns. Per tant la conquesta de la Península Ibérica era un objectiu a portar a terme, que encara que llunyà, era factible.
Mentrestant, els assumptes interns a la Hispània musulmana anaven prenent uns rumbs que canviarien la fisonomia política d’aquesta, influint en la resta de la península. En l’any 756, Abderramà I va derrotar a l’emir Yusuf al-Fihrí i va prendre Còrdova, proclamant-se emir independent de l’Al-Andalus i fundant la dinastia Omeia. Aquest seria un fet importantíssim, ja que trencaria la unitat del món musulmà.[2] Poc abans del 777, el califa de Damasc va enviar un representant a Hispània per intentar revoltar algunes zones o valiats contra el nou emir. Després de recórrer tota la costa mediterrània, va arribar fins Barcelona, on va convèncer al valí de la ciutat (governador àrab), Suleyman Ibn al-Arabí, que va intentar independitzar-se de Còrdova
.[3] Junt amb altres valís decideix demanar ajut a Carlemany per a tal empresa.Així en l’any 777, durant l’assemblea de Padderborn i mentre que el rei franc esperava una comitiva dels saxons per retre-li homenatge, arriben els representants àrabs oferint-li a Carlemany, a canvi del seu ajut, la ciutat de Saragossa. El rei, veient l’ocasió de crear un protectorat en Hispània, accepta i l'expedició es duu a terme a l’any següent. Quan Carlemany va arribar front les muralles de Saragossa, creient que se li anava a rendir la plaça amb facilitat, va trobar la resistència del valí i, sense poder fer front a un llarg setge, el rei ordenà la retirada de les tropes, no sense abans destruir la ciutat de Pamplona al seu retorn a Aquisgrà. Com resposta a la devastació d’aquesta ciutat, la reraguarda dels francs és destruïda pels gascons o els bascos--- aquesta qüestió encara no està del tot dilucidada pels experts--- en una emboscada en els estrets congosts de Roncesvalles, entre els passos d’Ibañeta i Valdecarlos. Allí és on mor el dux i primer camarlenc, Rotllan, que havia estat com un fill per a Carlemany.[4] Aquest va jurar que mai més tornaria a trepitjar terra hispànica, cosa que va complir.
Però els saquejos sarraïns continuaven en les terres de frontera i per tant es tenia que posar fi a aquell problema abans que es convertís en un de més gran. Les ràtzies musulmanes no eren molt freqüents, però agreujaven el problema fronterer. De fet eren el mal menor de Carlemany, ja que la seva preocupació principal eren els normands i saxons del nord i la defensa dels Estats Pontificis.
Ja en l’any 725 Carles Martell havia conquerit la Septimania i en 732 va detenir definitivament l’avanç àrab cap a Europa en Poitiers. El seu fill Pipí el Breu, pare de Carlemany, va prendre Narbona en l’any 759, alliberant també el Roselló, punt que podria remarcar-se com el inici de la alliberació de les terres catalanes.[6] En 785 la ciutat de Girona es lliurarà per motu proprio als francs per fugir del domini musulmà, sent anomenat com a primer comte, d’origen franc, Rostany. També en 793 es lliurant al poder franc els comtats de l’Urgell, Cerdanya i el Conflent. Aquesta fugida i instal·lació de pobladors en territoris francs, permès per les autoritats, portarà a Carlemany a publicar dos Capitulars sobre els refugiats.
En el preàmbul dedicat a aquests emigrants arribats des d’Hispània podem llegir:
” Alguns homes, moguts per la iniqua opressió i el cruel jou que sobre ells imposaven els sarraïns, enemics de la cristiandat, van abandonar les seves pròpies cases i les seves propietats que per dret hereditari els pertanyien i, des d’Hispània van venir a nosaltres i es van establir en la Septimania i, arrancant-se de la potestat dels sarraïns es van sotmetre al nostre domini per la seva lliure i espontània voluntat.”[7]
Així, amb la conquesta de Girona, la primera Marca establia els seus pr
imers límits fins el riu La Tordera.[8] Semblava que la conquesta de Hispània es quedaria en només això pel moment, però en 793 l’emir de Còrdova ataca de nou les fronteres franques en Hispània. Comandats per Abd al-Maliq, un dels millors generales de l’emir, els musulmans ataquen Girona, arrasant també les comarques de Carcassona i Narbona en la Septimania, arribant fins la de Roergue. Sense poder prendre Tolosa, a la tornada, seguint la via del riu Segre, van devastar la ciutat de Urgell.[9] Aquest seria el punt d’inflexió que portaria a Carlemany a prendre la decisió de frenar l’avanç musulmà creant una frontera que li ajudés amb aquell anhel. En l’assemblea convocada per Lluís el Piadós a Narbona el 798, li és ordenat al comte Borrell d’Urgell i Cerdanya, repoblar, guarnir i fortificar algunes places, amb intenció de fer-les servir com a base per a la conquesta de Barcelona. Es van fortificar Osona, Cardona i Casserres.La Conquesta de la Ciutat.
Desafortunadament la documentació de que es disposa sobre aquest capítol de la historia es realment escassa. Tant en el que es refereix a documentació escrita com a l’arqueològica. Els principals documents que parlen de la caiguda de la ciutat en mans franques son d’origen musulmà. Així, podem llegir en la descripció que ens fa de la caiguda de la ciutat el historiador àrab Ibn Hayyan, el següent:
“En l’any 185 (20 de gener de 801 - 09 gener 802) l’enemic franc--. Què Déu els maleeixi!— va conquerir la ciutat de Barcelona, en l’extrem de la frontera oriental dels musulmans (...) va penetrar en aquesta frontera i s’aprofità traslladant la seva guarnició i fent retrocedir la dels musulmans fins a Barcelona, sobre la que va caure amb tot el seu pes, assetjant-la amb totes les seves forces. Al trobar-se el governador de la ciutat, Sadún al-Ruanyní, desemparat de tots els musulmans, l'enemic la hi va arrabassar i allí fou traslladada la guarnició franca de la ciutat de Girona. Aquesta fou una gran desgracia per als musulmans.” [10]
Però altres fon
ts ens donen més dades, encara que la seva fiabilitat sigui posada quelcom més en reserva. Així podem llegir una bona descripció de la conquesta en el poema Fets i Gestes de Ludovic Pius d’Ermold el Negre.A finals del 800 es va reunir un enorme exèrcit compost per francs, rossellonesos, gascons, gots, provençals, gironins, aquitans, borgonyons, etc. Per a prendre la ciutat. Es van dividir en tres fronts. El primer, que faria el setge efectiu, estaria comandat pel comte Rostany de Girona; el segon, dirigit pel duc Guillem de Tolosa i el comte Ademar de Narbona, se establiria entre Lleida i Saragossa para detenir qualsevol tipus d’ajut que pogués venir de Còrdova i per últim, el tercer front encapçalat pel propi Lluís el Piadós, que esperaria aquarterat en el Rosselló a que la ciutat capitulés.
El setge va durar uns sis mesos. Dolors Bramon apunta a que va ser des de finals de al tardor de l’any 800 fins la primavera del 801.[11] I en concret entre el 3 i el 4 d’abril d’aquell any, que va coincidir amb Setmana Santa.
L’exèrcit havia acampat al redós de les muralles de la ciutat. Segons la crònica d’Ermold el Negre, Barcelona estava rodejada de frondosos boscos, els arbres dels quals van ser utilitzats per l’exèrcit franc per a la fabricació d’escales, estaques per a palissades i tota classe d’artefactes per l’atac a les muralles:
“... l’exèrcit franc corre en massa per aquí i per allà per preparar la ruïna de Barcelona. Es precipiten als boscos. Ressonen els cops de les destrals. Cauen els pins. Els pollancres són abatuts. Un construeix escales, altre prepara estaques, altre transporta armes amb celeritat, altre amuntega pedres.” [12]
Mai es va arribar a lluitar a camp obert, les muralles van aguantar els em
bats dels ariets francs. Recordem que aquestes muralles van ser construïdes en temps de Dioclecià, entre els segles III i IV, i que fou precisament a rel d’una destrucció franca portada a terme en el segle III (260 dC.)[13] Els atacs van ser constants, però els musulmans estaven ben parapetats en les 78 torres de defensa de que disposava la ciutat. Veient que el setge s’allargava i que arribaria fins l’hivern, el valí de la ciutat, Sadún al-Ruanyní va idear una estratagema per poder anar en busca d’ajut a Còrdova, però aquesta va acabar fatalment, ja que fou descobert i capturat, sent portat posteriorment a Aquisgrà on fou executat.[14] Rera aquest episodi, li va ser donat l’avís a Lluís en el Roselló perquè vingués a donar el cop final a la presa de la ciutat. Al veure arribar, dos mesos abans de la capitulació, a l’exèrcit de reserva, el desànim va fer efecte en la població barcelonesa. Finalment i rera varis mesos de setge, la ciutat, cansada de passar gana, privacions i tensió per la guerra, decideix obligar al nou valí a lliurar la plaça. El fet de que fos lliurada la ciutat per lliure capitulació, ho podem trobar en el preàmbul del Capitular redactat per Carlemany i que està dedicat als habitants de Barcelona:“ Els gots o hispans, habitants en la famosa ciutat de Barcelona o en el castell de Terrassa, fugint del cruel jou dels sarraïns, enemics del món cristià, se’ns van acostar i van donar o cedir lliurement la seva ciutat a la nostra magnipotència, i sostraient-se a la potestat dels sarraïns, es van sotmetre al nostre domini per la seva ràpida i lliure voluntat.” [15]
Rera la presa de Barcelona, als habitants àrabs i berebers se’ls atorgà un termini de temps per abandonar la ciutat. Segons Dolors Bramon va ser d’un any.[16] Els musulmans van abandonar la ciutat, establint-t'hi, possiblement, una guarnició a Sant Boi de Llobregat.[17]
Pels habitants cristians de la ciutat es va garantir el respecte a les seves propietats, el vigor de la pròpia llei, la facultat de jutjar-se entre ells mateixos i l’exempció d’impostos.
Després de la conquesta quedava la reorganització de les terres i el hinterland pertanyent a la ciutat. Es va fortificar la zon
a fins el Llobregat, erigint algunes fortaleses per a salvaguardar el camí cap a Barcelona i reforçar la frontera. Lluís el Piadós i el comte Ingobert van intentar infructuosament conquerir les terres fins Tortosa, per delimitar la frontera en el delta de l’Ebre, com havia estat la primera idea de Carlemany, entre els anys 809 y 811. La Marca fou organitzada en comtats, que en realitat ja existien des de l’època del Baix Imperi i que havien estat conservats pels visigots. [18] Els comtes en un principi van ser d’origen franc, el primer comte de Barcelona va ser Berà.Bramon, citant a Lévy Provençal[19], ens diu que Barcelona va substituir a Girona com baluard capdavanter del poder franc en front a les terres musulmanes. I Ramon d’Abadal va deixar escrit que la presa de Barcelona, l’única ciutat hispànica que fou guanyada pels francs, va produir una gran impressió en tot l’occident pel ressò que es reflexa en la majoria dels anals de l’època.[20]
Rera la conquesta de 801, la ciutat va tornar a caure en mans sarraïnes per un breu període de temps i va ser atacada en diverses ocasions, incloent-t’hi l’atac d’Aissò en el 826, que va defendre el comte Bernat de Septimania. Però això ja s’allunya del marc de la nostra breu exposició. N’hi ha prou a dir que majoritàriament la cuitat va romandre en mans cristianes definitivament i que no va ser fins l’any 985 en que fou assetjada i destruïda, aquest cop pels sarraïns, història aquesta que queda pendent per a un altre post.
Salut, The Damned.
NOTES
[1] La salvaguarda de las fronteres dels Estats Pontificis, amenaçades per Desideri, duc de la Toscana i rei dels llombards. Desideri havia envaït els Estats Pontificis i el Papa Adrià I va demanar ajut a Carlemany, que va reconquerir els territoris, derrotant a Desideri en la batalla de Pavia en 774.
[2] Dels Visigots als Catalans. Ramon d’Abadal i Vinyals. Edicions 62 Vol. I Barcelona 1986.
[3] Ramon d’Abadal i Vinyals, op. Cit.
[4] Algunes fonts informen que Rotllà va ser el nebot de Carlemany, entre elles El Cantar de Rotllà.
[5] Carlemany. Jacques Delperrié de Bayac. Edicions Orbis. Barcelona 1985.
[6] La Marxa Cap a la Independència de Catalunya (877-988) Miquel Coll i Alentorn. Llibres d’Avui. Barcelona 1989.
[7] Publicat en Els Primers Comtes Catalans. Historia de Catalunya Vol. I Ramon d’Abadal. Editorial Vicens –Vives. Barcelona 1983.
[8] Miquel Coll i Alentorn. Op. Cit.
[9] Dels Visigots als Catalans. Ramon d’Abadal i Vinyals Edicions 62 Vol. I Barcelona 1986
[10] Dolors Bramon a: 3 d'abril de 801: la conquesta cristiana de Barcelona. Revista L’Avenç. Núm. 257 abril de 2001
[11] Dolors Bramon op.cit.
[12] Poème sur Louis le Pieux et épitres au roi Pépin. Ermold le Noir. Ed. E. Faral, Les classiques de l’historie de France au Moyen Age, París 1964.
[13] F. P. Verrié. La Barcelona del Món Antic en Barcelona en la Seva Historia. Breu historia de la ciutat. Frederic Udina, F.P. Verrié et alterii
[14] Ermold el Negre. Op. Cit.
[15] Publicat en Els Primers Comtes Catalans. Historia de Catalunya Vol. I Ramon d’Abadal. Editorial Vicens –Vives. Barcelona 1983
[16] Dolors Bramon op.cit.
[17] Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat. Montserrat Pagès i Paretas. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona 1992
[18] Miquel Coll i Alentorn. Op. Cit.
[19] Dolors Bramon op.cit.
[20] Dels Visigots als Catalans. Ramon d’Abadal i Vinyals Edicions 62 Vol. I Barcelona 1986
Bibliografia:
--. Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat. Montserrat Pagès i Paretes. Edicions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona 1992
--. Carlemany. Jacques Delperrié de Bayac. Edicions Orbis. Barcelona 1985.
--. Dels Visigots als Catalans . Ramon d’Abadal i Vinyals. Edicions 62, vol. I Barcelona 1986
--. Dolors Bramon a: 3 d'abril de 801: La Conquesta Cristiana de Barcelona. Revista L’Avenç. Núm. 257 abril de 2001
--. Els Primers Comtes Catalans. Historia de Catalunya Vol. I Ramon d’Abadal. Editorial Vicens Vives. Barcelona 1983
--. Barcelona en la Seva Historia. Breu Història de la Ciutat. Frederic Udina, F.P. Verrié et alterii. Ajuntament de Barcelona. Barcelona 1971
--. La Marxa Cap a la Independència de Catalunya (877-988) Miquel Coll i Alentorn. Llibres d’Avui. Barcelona 1989.
--. Poème sur Louis le Pieux et épitres au roi Pépin. Ermold le Noir. Ed. E. Faral, Les classiques de l’historie de France au Moyen Age, París 1964.
Ps. Aquest post va ser publicat amb anterioritat en castellà per mi en el meu blog Calix Permixtio, en abril de 2008.
