Tona, una església del segle IX

Hi ha una curiosa església a Tona, un poble proper a Vic en Barcelona, que té una particularitat i es que, en la consagració de l'església en 889, va assistir-hi la majoria de la població, i això va quedar reflectit en el document que testifica aquesta consagració. Es estrany que en un document es reflecteixi fins quasi una cinquantena de persones.
Es tracta de l'Església de Sant Andreu de Tona, i aquesta està enclavada en un promontori que domina l'actual poble de Tona, un tranquil municipi d'uns 7000 habitants. En aquell ample altell també està situada la torre del que fou el castell.
L'origen de la paraula Tona l'explicava J. Balari (1) al·ludint a que esdevindria del llatí tunna, que significaria obertura o forat excavat en la terra. D'aquí evolucionaria fins arribar al nom de Tona. De fet, abans d'arribar a la gran explanada on antigament estava la població de Tona i encara hi estan la torre i l'església, ens trobem amb una gran obertura excavada, que fou una cisterna d'origen iber.
Aquesta zona, recordem-ho, va ser devastada entre els anys 826-827 pel noble got Aissó i Guillemó, fill de Berà, deposat comte de Barcelona. Aquest noble Aissó, era partidari del comte Berà, d'origen conflentí o rossellonès. Berà, havia obtingut el títol de comte de Barcelona darrera la conquesta de la ciutat pels francs (801) Així doncs, era el primer comte de Barcelona i a més d'origen indígena mixt, es a dir, fill de franc i goda, però no franc pur. (2) Degut a l'ambició dels fills del comte de Guillem de Tolosa, Bernat i Gaulcem, el comte Berà és desposseït del seu títol, ocupant el seu lloc el comte Rampó, d'origen franc. Aquest desposseïment sense motiu aparent es el que va suscitar la rebel·lió d'Aissó, que va intentar prendre les ciutats de Barcelona i Girona, ajudat per les hosts de sarraïns. Al no aconseguir-ho va devastar tota la zona centre del que seria posteriorment Catalunya: Osona, Bages, la plana de Vic, el Ripollès, etc. Deixant tot l'àrea quasi despoblada.
Així, anys després, durant el concili de Troyes de 878 es investit comte de Barcelona i Girona, Guifré el Pilós. Aquest comença una repoblació i fortificació sistemàtiques d'aquella zona, unió entre els seus comtats marins pirinencs. Generalment la iniciativa repobladora acostumava a sorgir dels bisbes, però quant el que interessava era una zona estratègica, era el comte qui prenia la iniciativa per a la repoblació. Però d'altres vegades eren els propietaris del domini directe d'un castell, els castlans, qui prenien aquesta iniciativa. (3) Així sembla ser que va ocórrer en Tona. Segons Miquel Coll i Alentorn, els senyors, Centuri, com a vicari o castlà i Alvar, fill de l'anterior, junt a alguns dels primers colons van ajudar i van fomentar la repoblació de la comarca. En 889 la zona ja està suficientment habitada perquè es consagrés l'església I es formés una parròquia.
Aquesta es la església que avui dia podem contemplar que, encara que va ser fundada en el segle IX, es va restaurar i es va remodelar en el segle XI. En el seu interior es poden observar tombes antropomorfes datables cap el segle X. La planta es d'una sola nau, amb absis circular amb decoracions en arcades llombardes i dues capelles laterals. El campanar i el creuer son del segle XII.
El castell es pot datar documentalment en l'any 927 i avui tan sols queda el que va haver de ser la torre d'homenatge. Aquesta, per la seva construcció i l'obra en encofrat, sembla ser d'origen romà. En el segle passat es van portar a terme unes excavacions que van revelar diferents estratigrafies de període medieval amb abundant ceràmica.
Finalment en 1989, durant la celebració dels mil cent anys de la consagració de la església, es va situar prop d'ella una estela de pedra que recorda als que van fer possible la consagració i que eren, a més, habitants d'aquella població. Allí es poden llegir noms com, Gal·leni, Centuri, Gotmar, (bisbe de Vic, que va regalar les cases immediates a l'església), Recaded, Adanagild, Adroer, Sulmo, Regisend, Servand, Simplici, Blanderic, Ariolf, Godomir, Teuredic, Savaric, Todolf, Eroigi, Berà, etc.
Visitar aquesta església es com viatjar al passat, sobretot si no hi ha ningú més i a més està plovent, com jo vaig tenir la fortuna.
Salut.
The Damned.

Notes :
1) Josep Balari i Jovany. Los Origenes Históricos de Cataluña. 2 vols. BCN 1897
2) Coll Alentorn, Miquel. La marxa cap a la independència de Catalunya (877-988) Barcelona 1988.
3) Coll Alentorn, op. cit.

Bibliografia:
--- Coll Alentorn, Miquel. La marxa cap a la independència de Catalunya (877-988) Barcelona 1988.
---- Josep Balari i Jovany. Los Origenes Históricos de Cataluña. 2 vols. BCN 1897

Jordi Pujol i les Chonis

Si, ja ho sé que aquest no es un post d’història, però crec que a la llarga el contingut del mateix ho serà, sobretot per qui és el protagonista: Jordi Pujol.
Sembla ser que s’està posant de moda o ja ho està, sobretot a Youtube, una cançó del grup de rock català Els Catarres: Jenifer. En aquesta cançó s’explica que un subjecte nacionalista català s’enamora d’una “Choni”, es a dir, una noia de baix nivell cultural i social, de cultura castellà parlant i filla d’emigrants, principalment andalusos o extremenys, sense menysprear d’altres llocs d’Espanya, creant-li tota mena de conflictes interiors. Fins aquí res de nou, el curiós es que l’ex-president de la Generalitat, Jordi Pujol, en un xerrada va comentar aquesta cançó d’una forma molt simpàtica, a més, de fer aclariments per qui no entén la lletra. Es tracta d’un vídeo que recull part d’aquesta intervenció de Pujol durant la Diada i que va acompanyat de fons per la música dels Catarres. He pujat aquest curiós vídeo junt amb un altra amb la música original. Mai una intervenció de Pujol va ser tan espontània i divertida. Esteu alerta quan la cançó parla de tenir somnis eròtics amb Jordi Pujol i el comentari del ex president. Tot a tenir en compte. Que ho gaudiu.

The Damned

El vídeo de Jordi Pujol

La Cançó Original

Descobriment neolític a Barcelona

Durant les excavacions de l’ampliació del aparcament de la plaça de la Gardunya, al Raval de Barcelona, les excavadores han posat al descobert un enterrament d’època del neolític mitjà. Es tractaria aparentment d’una dona que va viure per aquells verals fa uns 6000 anys.
L’enterrament seria del tipus de fosa, el qual estava format per un pou vertical que acabava en un espai excavat a la roca, segons el diari El País en la seva edició impresa del dia 21-04-2011.
En aquest espai és on es troben les restes humanes. Encara que pel tamany aparent de la pelvis aquestes semblen les d'una dona, fins que no s’hagi fet un anàlisi complet a les instal·lacions del Centre de Conservació del Museu de Historia de Barcelona, entitat que s’encarrega de la supervisió de l’excavació i estudi del jaciment, no es podrà esbrinar el sexe amb seguretat. També es durà al Centre tota la terra que rodeja els restes per fer un anàlisi edafológic complet i determinar si es van dipositar flors damunt del cadàver i si l’enterrament va estar acompanyat d’un ritual determinat, segons declara Ferran Puig, supervisor de l’excavació i Cap del Servei d’Arqueologia del Museu d’Història de Barcelona.
El cos, d’una edat indefinible de moment, estava col·locat en posició fetal amb els braços i les cames totalment doblegats. L’esquelet, en bastant bon estat de conservació, es de complexió petita i té una alçada mitja. Cal ressaltar que els ossos estan mig corroïts per l'acidesa del sòl. No sembla que hi hagi un aixovar mortuori, però si que s’ha trobat al cos un braçalet de variscita al canell dret i al coll un collar de comptes d’esteatita negra. També duia un penjoll fet amb un gros ullal de senglar. El CSIC (Consell Superior d'Investigacions Científiques) ha cedit un escàner 3D que permetrà reproduir sense contacte directe, els ossos i les peces aparegudes en el jaciment. Fins aquí la noticia.
Particularment trobo força interessant el fet de descobrir unes restes d’aquesta època, això ens dona informació del tipus de població que hi havia abans dels assentaments ibers i l’arribada dels romans. De fet aquesta època esta molt poc documentada a la zona de Barcelona tot i que últimament es van trobant cada cop més jaciments neolítics i calcolítics. Però de tot, el que més m’ha cridat l’atenció ha estat el collaret de variscita. Aquest mineral de color verd o verd-blau, estava quasi bé extret a les nostres contrades a les mines de Gavà, on hi va haver-hi activitat minera des de principis del Neolític fins a les èpoques ibera i romana. Aquest braçalet es correspon amb la datació de l’activitat minera de Gavà i ens podria parlar potser d’un incipient comerç d'intercanvi d’objectes de joieria entre zones properes. Cal destacar, doncs, l’amplitud d’informació que ens pot aportar aquesta troballa referent a l’activitat minera i el comerç d'intercanvi a aquella època tan prompta, tan del que seria la zona de Gavà com el que seria la posterior Barcelona.
Salut.
The Damned.
Nota: La foto està extreta de l’article del diari El País.

Descobert un accés romà a la gran plaça pública de Tarraco.

Segons un breu publicat ahir 30 de març per La Vanguardia i firmat per O. Margalef, arqueòlegs de l’Ajuntament de Tarragona han posat al descobert el que seria un dels accessos laterals a la gran plaça pública de Tarraco. Es tracta d’un túnel que es troba dins la casa medieval de Ca l’Agapit, a la part alta. Al túnel s’hi accedeix per una cisterna datable amb anterioritat a la descoberta i segons La Vanguardia les mides d’aquest túnel són de 3’5 metres d’alçada per 3’3 d’amplada i uns 14 metres de longitud.
Conforme a Imma Teixell, arqueòloga de l’Ajuntament tarragoní, aquest era un accés lateral de servei ràpid, utilitzat principalment pels funcionaris. Aquests exercirien la seva tasca en el perímetre porticat de la gran plaça, on es trobaven les dependències de l’administració imperial.
La Vanguardia apuntava que un cop netejat de terres i ceràmiques sense valor, l’Ajuntament de Tarragona vol incloure aquest accés a la seva visita turística de la ciutat romana.

Barcino Romana

M'agradaria presentar aquest vídeo amb una recreació del que va haver de ser l'antiga Colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, és a dir, Barcelona. En ell trobarem una reconstrucció infogràfica de com podia haver estat el Temple d'August, l'estructura urbana organitzada pel Cardo i el Decumano, etc. Fins i tot podrem arribar a una domus d'aquella època i poder observar com era l'atrium i altres dependències. Espero que gaudeixin d'aquesta espectacular recreació elaborada per l'Institut Municipal d'História de Barcelona.
Salut.
The Damned

La Conquesta de Barcelona pels Carolingis

La Colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, o més coneguda com a Barcelona en l’actualitat, va començar a ser edificada entre els anys 15-13 a. C. per ordre d’August durant les guerres càntabres. I des de llavors fins el segle XX han estat moltes les vegades en que ha esta assetjada i presa pels exèrcits enemics. Però si hi ha que destacar algun d’aquests setges i destruccions de l’urbs, devem fer-ho amb tres. La presa de la ciutat als musulmans per les tropes franques de Lluís el Piadós; La destrucció de Barcelona per part d’Al-Mansur, quedant aquell infortuni en les cròniques de l’època com el dia que va morir Barcelona i, per últim, la presa de Barcelona per les tropes felipistes a l’any 1714, data que és celebra a Catalunya com dia de festa nacional. Avui tractarem sobre el primer, més endavant farem un post sobre la destrucció portada a terme per Al-Mansur, en 985.

Antecedents

El regne franc venia patint una continuada sèrie d’atacs i saquejos per part dels normands en els territoris del nord i pels àrabs en els del sud i, els territoris de l’est, estaven sacsejats per les hordes d’Avars provinents d’Hongria. I a tot això hauria que sumar-li una sèrie de problemes en els Estats Pontificis,[1] que creaven a Carlemany una despesa de tropes ingent, la qual no podia atendre. La solució fou la creació d’uns estats tap que frenessin, al menys, les correries dels pobles a l’est del regne i dels sarraïns al sud per així poder dedicar el major esforç a controlar les terres septentrionals, que eren les que més mals de cap produïen al monarca.
Aquests estats, a mena de protectorat en un principi, serien les anomenades Marques. Les Marques eren unes fronteres que és defensaven soles, traslladant el poder reial a un representant seu o vicari, representat aquest pel paper del comte. A Hispània seria la Marca Hispànica o Marca de Septimania. Aquesta Marca Hispànica estava delimitada pels territoris de les actuals Catalunya, Aragó i Pamplona.
La idea havia estat en un principi guanyar tot el territori fins l’Ebre pel sud, assegurant així una extensa zona fins a poder conquerir tota la península. Un dels somnis de Carlemany fou el de reunir tot el món cristià sota una sola mà i fundar la Ciutat de Déu, un món lliure de bàrbars normands i sobretot d’infidels sarraïns. Per tant la conquesta de la Península Ibérica era un objectiu a portar a terme, que encara que llunyà, era factible.
Mentrestant, els assumptes interns a la Hispània musulmana anaven prenent uns rumbs que canviarien la fisonomia política d’aquesta, influint en la resta de la península. En l’any 756, Abderramà I va derrotar a l’emir Yusuf al-Fihrí i va prendre Còrdova, proclamant-se emir independent de l’Al-Andalus i fundant la dinastia Omeia. Aquest seria un fet importantíssim, ja que trencaria la unitat del món musulmà.[2] Poc abans del 777, el califa de Damasc va enviar un representant a Hispània per intentar revoltar algunes zones o valiats contra el nou emir. Després de recórrer tota la costa mediterrània, va arribar fins Barcelona, on va convèncer al valí de la ciutat (governador àrab), Suleyman Ibn al-Arabí, que va intentar independitzar-se de Còrdova.[3] Junt amb altres valís decideix demanar ajut a Carlemany per a tal empresa.
Així en l’any 777, durant l’assemblea de Padderborn i mentre que el rei franc esperava una comitiva dels saxons per retre-li homenatge, arriben els representants àrabs oferint-li a Carlemany, a canvi del seu ajut, la ciutat de Saragossa. El rei, veient l’ocasió de crear un protectorat en Hispània, accepta i l'expedició es duu a terme a l’any següent. Quan Carlemany va arribar front les muralles de Saragossa, creient que se li anava a rendir la plaça amb facilitat, va trobar la resistència del valí i, sense poder fer front a un llarg setge, el rei ordenà la retirada de les tropes, no sense abans destruir la ciutat de Pamplona al seu retorn a Aquisgrà. Com resposta a la devastació d’aquesta ciutat, la reraguarda dels francs és destruïda pels gascons o els bascos--- aquesta qüestió encara no està del tot dilucidada pels experts--- en una emboscada en els estrets congosts de Roncesvalles, entre els passos d’Ibañeta i Valdecarlos. Allí és on mor el dux i primer camarlenc, Rotllan, que havia estat com un fill per a Carlemany.[4] Aquest va jurar que mai més tornaria a trepitjar terra hispànica, cosa que va complir.
Però els saquejos sarraïns continuaven en les terres de frontera i per tant es tenia que posar fi a aquell problema abans que es convertís en un de més gran. Les ràtzies musulmanes no eren molt freqüents, però agreujaven el problema fronterer. De fet eren el mal menor de Carlemany, ja que la seva preocupació principal eren els normands i saxons del nord i la defensa dels Estats Pontificis.
Ja en l’any 725 Carles Martell havia conquerit la Septimania i en 732 va detenir definitivament l’avanç àrab cap a Europa en Poitiers. El seu fill Pipí el Breu, pare de Carlemany, va prendre Narbona en l’any 759, alliberant també el Roselló, punt que podria remarcar-se com el inici de la alliberació de les terres catalanes.[6] En 785 la ciutat de Girona es lliurarà per motu proprio als francs per fugir del domini musulmà, sent anomenat com a primer comte, d’origen franc, Rostany. També en 793 es lliurant al poder franc els comtats de l’Urgell, Cerdanya i el Conflent. Aquesta fugida i instal·lació de pobladors en territoris francs, permès per les autoritats, portarà a Carlemany a publicar dos Capitulars sobre els refugiats.
En el preàmbul dedicat a aquests emigrants arribats des d’Hispània podem llegir:

” Alguns homes, moguts per la iniqua opressió i el cruel jou que sobre ells imposaven els sarraïns, enemics de la cristiandat, van abandonar les seves pròpies cases i les seves propietats que per dret hereditari els pertanyien i, des d’Hispània van venir a nosaltres i es van establir en la Septimania i, arrancant-se de la potestat dels sarraïns es van sotmetre al nostre domini per la seva lliure i espontània voluntat.”[7]

Així, amb la conquesta de Girona, la primera Marca establia els seus primers límits fins el riu La Tordera.[8] Semblava que la conquesta de Hispània es quedaria en només això pel moment, però en 793 l’emir de Còrdova ataca de nou les fronteres franques en Hispània. Comandats per Abd al-Maliq, un dels millors generales de l’emir, els musulmans ataquen Girona, arrasant també les comarques de Carcassona i Narbona en la Septimania, arribant fins la de Roergue. Sense poder prendre Tolosa, a la tornada, seguint la via del riu Segre, van devastar la ciutat de Urgell.[9] Aquest seria el punt d’inflexió que portaria a Carlemany a prendre la decisió de frenar l’avanç musulmà creant una frontera que li ajudés amb aquell anhel. En l’assemblea convocada per Lluís el Piadós a Narbona el 798, li és ordenat al comte Borrell d’Urgell i Cerdanya, repoblar, guarnir i fortificar algunes places, amb intenció de fer-les servir com a base per a la conquesta de Barcelona. Es van fortificar Osona, Cardona i Casserres.

La Conquesta de la Ciutat.

Desafortunadament la documentació de que es disposa sobre aquest capítol de la historia es realment escassa. Tant en el que es refereix a documentació escrita com a l’arqueològica. Els principals documents que parlen de la caiguda de la ciutat en mans franques son d’origen musulmà. Així, podem llegir en la descripció que ens fa de la caiguda de la ciutat el historiador àrab Ibn Hayyan, el següent:

“En l’any 185 (20 de gener de 801 - 09 gener 802) l’enemic franc--. Què Déu els maleeixi!— va conquerir la ciutat de Barcelona, en l’extrem de la frontera oriental dels musulmans (...) va penetrar en aquesta frontera i s’aprofità traslladant la seva guarnició i fent retrocedir la dels musulmans fins a Barcelona, sobre la que va caure amb tot el seu pes, assetjant-la amb totes les seves forces. Al trobar-se el governador de la ciutat, Sadún al-Ruanyní, desemparat de tots els musulmans, l'enemic la hi va arrabassar i allí fou traslladada la guarnició franca de la ciutat de Girona. Aquesta fou una gran desgracia per als musulmans.” [10]

Però altres fonts ens donen més dades, encara que la seva fiabilitat sigui posada quelcom més en reserva. Així podem llegir una bona descripció de la conquesta en el poema Fets i Gestes de Ludovic Pius d’Ermold el Negre.
A finals del 800 es va reunir un enorme exèrcit compost per francs, rossellonesos, gascons, gots, provençals, gironins, aquitans, borgonyons, etc. Per a prendre la ciutat. Es van dividir en tres fronts. El primer, que faria el setge efectiu, estaria comandat pel comte Rostany de Girona; el segon, dirigit pel duc Guillem de Tolosa i el comte Ademar de Narbona, se establiria entre Lleida i Saragossa para detenir qualsevol tipus d’ajut que pogués venir de Còrdova i per últim, el tercer front encapçalat pel propi Lluís el Piadós, que esperaria aquarterat en el Rosselló a que la ciutat capitulés.
El setge va durar uns sis mesos. Dolors Bramon apunta a que va ser des de finals de al tardor de l’any 800 fins la primavera del 801.[11] I en concret entre el 3 i el 4 d’abril d’aquell any, que va coincidir amb Setmana Santa.
L’exèrcit havia acampat al redós de les muralles de la ciutat. Segons la crònica d’Ermold el Negre, Barcelona estava rodejada de frondosos boscos, els arbres dels quals van ser utilitzats per l’exèrcit franc per a la fabricació d’escales, estaques per a palissades i tota classe d’artefactes per l’atac a les muralles:

“... l’exèrcit franc corre en massa per aquí i per allà per preparar la ruïna de Barcelona. Es precipiten als boscos. Ressonen els cops de les destrals. Cauen els pins. Els pollancres són abatuts. Un construeix escales, altre prepara estaques, altre transporta armes amb celeritat, altre amuntega pedres.” [12]

Mai es va arribar a lluitar a camp obert, les muralles van aguantar els embats dels ariets francs. Recordem que aquestes muralles van ser construïdes en temps de Dioclecià, entre els segles III i IV, i que fou precisament a rel d’una destrucció franca portada a terme en el segle III (260 dC.)[13] Els atacs van ser constants, però els musulmans estaven ben parapetats en les 78 torres de defensa de que disposava la ciutat. Veient que el setge s’allargava i que arribaria fins l’hivern, el valí de la ciutat, Sadún al-Ruanyní va idear una estratagema per poder anar en busca d’ajut a Còrdova, però aquesta va acabar fatalment, ja que fou descobert i capturat, sent portat posteriorment a Aquisgrà on fou executat.[14] Rera aquest episodi, li va ser donat l’avís a Lluís en el Roselló perquè vingués a donar el cop final a la presa de la ciutat. Al veure arribar, dos mesos abans de la capitulació, a l’exèrcit de reserva, el desànim va fer efecte en la població barcelonesa. Finalment i rera varis mesos de setge, la ciutat, cansada de passar gana, privacions i tensió per la guerra, decideix obligar al nou valí a lliurar la plaça. El fet de que fos lliurada la ciutat per lliure capitulació, ho podem trobar en el preàmbul del Capitular redactat per Carlemany i que està dedicat als habitants de Barcelona:

“ Els gots o hispans, habitants en la famosa ciutat de Barcelona o en el castell de Terrassa, fugint del cruel jou dels sarraïns, enemics del món cristià, se’ns van acostar i van donar o cedir lliurement la seva ciutat a la nostra magnipotència, i sostraient-se a la potestat dels sarraïns, es van sotmetre al nostre domini per la seva ràpida i lliure voluntat.” [15]

Rera la presa de Barcelona, als habitants àrabs i berebers se’ls atorgà un termini de temps per abandonar la ciutat. Segons Dolors Bramon va ser d’un any.[16] Els musulmans van abandonar la ciutat, establint-t'hi, possiblement, una guarnició a Sant Boi de Llobregat.[17]
Pels habitants cristians de la ciutat es va garantir el respecte a les seves propietats, el vigor de la pròpia llei, la facultat de jutjar-se entre ells mateixos i l’exempció d’impostos.
Després de la conquesta quedava la reorganització de les terres i el hinterland pertanyent a la ciutat. Es va fortificar la zona fins el Llobregat, erigint algunes fortaleses per a salvaguardar el camí cap a Barcelona i reforçar la frontera. Lluís el Piadós i el comte Ingobert van intentar infructuosament conquerir les terres fins Tortosa, per delimitar la frontera en el delta de l’Ebre, com havia estat la primera idea de Carlemany, entre els anys 809 y 811. La Marca fou organitzada en comtats, que en realitat ja existien des de l’època del Baix Imperi i que havien estat conservats pels visigots. [18] Els comtes en un principi van ser d’origen franc, el primer comte de Barcelona va ser Berà.
Bramon, citant a Lévy Provençal[19], ens diu que Barcelona va substituir a Girona com baluard capdavanter del poder franc en front a les terres musulmanes. I Ramon d’Abadal va deixar escrit que la presa de Barcelona, l’única ciutat hispànica que fou guanyada pels francs, va produir una gran impressió en tot l’occident pel ressò que es reflexa en la majoria dels anals de l’època.[20]
Rera la conquesta de 801, la ciutat va tornar a caure en mans sarraïnes per un breu període de temps i va ser atacada en diverses ocasions, incloent-t’hi l’atac d’Aissò en el 826, que va defendre el comte Bernat de Septimania. Però això ja s’allunya del marc de la nostra breu exposició. N’hi ha prou a dir que majoritàriament la cuitat va romandre en mans cristianes definitivament i que no va ser fins l’any 985 en que fou assetjada i destruïda, aquest cop pels sarraïns, història aquesta que queda pendent per a un altre post.

Salut, The Damned.


NOTES

[1] La salvaguarda de las fronteres dels Estats Pontificis, amenaçades per Desideri, duc de la Toscana i rei dels llombards. Desideri havia envaït els Estats Pontificis i el Papa Adrià I va demanar ajut a Carlemany, que va reconquerir els territoris, derrotant a Desideri en la batalla de Pavia en 774.
[2] Dels Visigots als Catalans. Ramon d’Abadal i Vinyals. Edicions 62 Vol. I Barcelona 1986.
[3] Ramon d’Abadal i Vinyals, op. Cit.
[4] Algunes fonts informen que Rotllà va ser el nebot de Carlemany, entre elles El Cantar de Rotllà.
[5] Carlemany. Jacques Delperrié de Bayac. Edicions Orbis. Barcelona 1985.
[6] La Marxa Cap a la Independència de Catalunya (877-988) Miquel Coll i Alentorn. Llibres d’Avui. Barcelona 1989.
[7] Publicat en Els Primers Comtes Catalans. Historia de Catalunya Vol. I Ramon d’Abadal. Editorial Vicens –Vives. Barcelona 1983.
[8] Miquel Coll i Alentorn. Op. Cit.
[9] Dels Visigots als Catalans. Ramon d’Abadal i Vinyals Edicions 62 Vol. I Barcelona 1986
[10] Dolors Bramon a: 3 d'abril de 801: la conquesta cristiana de Barcelona. Revista L’Avenç. Núm. 257 abril de 2001
[11] Dolors Bramon op.cit.
[12] Poème sur Louis le Pieux et épitres au roi Pépin. Ermold le Noir. Ed. E. Faral, Les classiques de l’historie de France au Moyen Age, París 1964.
[13] F. P. Verrié. La Barcelona del Món Antic en Barcelona en la Seva Historia. Breu historia de la ciutat. Frederic Udina, F.P. Verrié et alterii
[14] Ermold el Negre. Op. Cit.
[15] Publicat en Els Primers Comtes Catalans. Historia de Catalunya Vol. I Ramon d’Abadal. Editorial Vicens –Vives. Barcelona 1983
[16] Dolors Bramon op.cit.
[17] Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat. Montserrat Pagès i Paretas. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona 1992
[18] Miquel Coll i Alentorn. Op. Cit.
[19] Dolors Bramon op.cit.
[20] Dels Visigots als Catalans. Ramon d’Abadal i Vinyals Edicions 62 Vol. I Barcelona 1986

Bibliografia:

--. Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat. Montserrat Pagès i Paretes. Edicions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona 1992
--. Carlemany. Jacques Delperrié de Bayac. Edicions Orbis. Barcelona 1985.
--. Dels Visigots als Catalans . Ramon d’Abadal i Vinyals. Edicions 62, vol. I Barcelona 1986
--. Dolors Bramon a: 3 d'abril de 801: La Conquesta Cristiana de Barcelona. Revista L’Avenç. Núm. 257 abril de 2001
--. Els Primers Comtes Catalans. Historia de Catalunya Vol. I Ramon d’Abadal. Editorial Vicens Vives. Barcelona 1983
--. Barcelona en la Seva Historia. Breu Història de la Ciutat. Frederic Udina, F.P. Verrié et alterii. Ajuntament de Barcelona. Barcelona 1971
--. La Marxa Cap a la Independència de Catalunya (877-988) Miquel Coll i Alentorn. Llibres d’Avui. Barcelona 1989.
--. Poème sur Louis le Pieux et épitres au roi Pépin. Ermold le Noir. Ed. E. Faral, Les classiques de l’historie de France au Moyen Age, París 1964.

Ps. Aquest post va ser publicat amb anterioritat en castellà per mi en el meu blog Calix Permixtio, en abril de 2008.

Solucions de les fotos de Barcelona

En l’anterior post proposàvem una juguesca, i era endevinar els llocs on es trobaven els racons de les 15 fotografies que il·lustraven el post. Bé ja ha passat un temps i heus aquí les solucions per trobar aquests llocs no tan recòndits de la nostra ciutat.

Solucions

Foto 1: Correspondria a una mènsula que hi ha a l'entrada del Centre Civic Pati Llimona, al carrer de Sant Simplici i Regomir, a l'antiga casa de Pere Marc "l'Antich" senyor d'Eramprunyà des de 1323 i iniciador de la nissaga dels Marc. Es d’estil gòtic.

Foto 2: Es tracta d’una de les gàrgoles setcentistes de l'edifici de l’actual Parlament de Barcelona, antic polvorí de la ciutadella borbònica, bastida pel enginyer Pròsper Verboom i manada a fer per Felip V per a tenir controlats els barcelonins de l’època.

Foto 3: Aquest relleu pertany a una casa del carrer Llibreteria, just la que hi ha damunt de l'antiga cereria Subirà, al numero 7 d'aquest carrer. Curiosament la cereria està en aquest lloc des de 1909 ja que abans hi havia en aquest local un botiga de modes oberta el 1847. La cereria hauria estat funcionant des del 1761 al carrer Argenteria.

Foto 4: L’estàtua de la imatge es la del vicealmirall i mariner Galceran de Marquet, membre d’una noble nissaga de mercaders, mariners i consellers del segle XIV. L’estàtua esta situada a la plaça del duc de Medinaceli.

Foto 5: Aquesta roca commemorativa està situada al parc de la Ciutadella, just sota l’edifici del que devia ser l'aquari , es a dir, a un costat de la part inferior esquerra de la majestuosa cascada de Fontseré (1875) Si entrem per la entrada de Rius i Taulet, la que hi ha enfront del Passeig de Sant Joan, agafarem el passeig que hi ha a l’esquerra, on acostumen a jugar a fútbol els nois, i quan arribem als baixos de la cascada ja hem arribat. La festa que commemora aquesta roca va ser molt important durant el primer terç del segle XX i la van impulsar els enginyers de boscos a tota Espanya. A Barcelona es va començar a celebrar l’any 1899 tal i com diu la pedra. Es tractava d’una festa de gran solemnitat i en la que es celebraven actes de diverses classes, entre els que hi havia concursos literaris, plantades d’arbre, etc.. Acostumava a arreplegar una bona quantitat d'autoritats i gent d'altes esferes i això va motivar que el 1915 es declarés obligatòria la celebració anual d’aquesta festa arreu.

Foto 6: Es tracta de l’escut de la Reina Isabel II a l’edifici de la Seca de Barcelona i que la reina va manar reconstruir. Es troba al principi de carrer Flassaders si entrem pel Passeig del Born i ocupa tota una illa d'aquest carrer.

Foto 7: Aquesta estàtua es troba al pati interior del Palau dels Centelles. Un palau d’estil gòtic tardà (ss. XV-XVI) i que va pertànyer a la important família de la baronia de Centelles, originaris d’aquest poble d’Osona.

Foto 8: En aquesta foto veiem l’entrada d’un carreró anomenat Dormitori de Sant Francesc i que es troba al passeig de Colom 24, a tocar quasi be a l'edifici de Capitania.

Foto 9: Aquest és l’esc ut de la baronia de Centelles que es troba just al costat de l’entrada del palau, al carrer Baixada de Sant Miquel nº 8

Foto 10: Aquesta inscripció segur que l’hem vist un munt de cops. Es troba al palau del Lloctinent, just a l’entrada que hi ha pel Carrer dels Comtes. Es l’edifici que fins fa poc havia estat seu de l’Arxiu de Corona d’Aragó.

Foto 11: Es tracta de l’estàtua que hi ha a la baixada de Sant Miquel, just abans d'ultrapassar la plaça del mateix nom i arribar al palau dels Centelles. Sembla ser que era una representació del sant.

Foto 12: Aquesta petita porta esta situada a un cantó de la porta principal de la Casa dels Canonges al carrer de la Pietat, davant de l'absis de la catedral.

Foto 13: La inscripció de la foto es troba a sòcol de la catedral, a la banda del Carrer dels Comtes, quasi davant de la Baixada de la Canonja. Fa referència a algun dels pous que devia haver fa molt de temps per aquells verals. La datació d'aquesta inscripció deu establir-se cap els segles XVII-XVIII o fins i tot abans. També pot estar relacionada amb una altra inscripció més coneguda que hi ha al costat de la porta de l'església de Santa Llúcia a la Catedral, inscripció que diu: A 2 Canes lo pou, i que vol dir que des d'aquell punt i fins el susdit pou hi ha dues Canes. Es a dir, la mesura de la Cana que es feia servir a Barcelona i que és la que tindrien que fer servir els mercaders foranies que arribessin a la ciutat i necessitessin tenir la mida exacta que s'usava a Barcelona. No en va, aquesta inscripció està molt a prop d'una de les portes de la ciutat.

Fotos 14 i 15: Aquestes mènsules estan a la l'esquerra i a la dreta de la porta de l'església de Nostra Senyora de la Victòria, al carrer Ataülf nº 4 de Barcelona. Es tracta de la Reial Capella del Palau Reial menor.

Llocs i Elements amb Historia a Barcelona

Passejar per Barcelona és sempre molt interessant i algú que tingui l’ull ben obert hi podrà trobar sovint descobertes en els indrets menys pensats.

A ningú escapa que Barcelona es una ciutat amb molta història que oferir i on sempre la podem trobar a simple vista. Però de vegades hi ha que buscar aquells elements que ens parlen de temps passats i que, o no són prou coneguts a nivell turístic o be acostumen a passar desapercebuts. Hi ha elements a la nostra ciutat pels que hi podem passar per davant cents de vegades i mai ens hem parat a mirar amb deteniment. Això pot ser l’escut d’una casa gòtica o la inscripció que no està prou a la vista, o aquella entrada que hi passem, però que anem tan depresa degut al tràfec de la vida d’avui dia, que no ens l’hem mirat mai.
Avui com a una mena de joc, m’agradaria mostrar unes poques fotos amb certs elements que, potser poden ser coneguts de seguida o bé, ser totalment aliens als nostres coneixements sobre elements artístics i històrics dels nostres carrers.

Totes són fotos de la ciutat de Barcelona, algunes estan a simple vista, d’altres es tenen que anar a buscar. Però el denominador comú de totes elles es que estan a la ciutat i que són visibles a peu de carrer.
Així doncs, proposo la juguesca de que intentin identificar el lloc on es troben els elements que surten a les fotos. En el següent post aclarirem l’enigma, encara que crec que tothom ho reconeixerà al primer cop d’ull.
Com a pistes diré que la foto 13 no s’ha de confondre amb un altra del mateix estil que hi ha en un lloc diferent i és molt més coneguda. I per altre banda que les fotos 14 i 15 pertanyen al mateix lloc i estan una al cantó de l’altra.
¡Ànim, deixeu les vostres propostes en els comentaris!

Salut.
The Damned.

LES FOTOS

Ha mort el Medievalista Manel Riu Riu

El passat 2 de gener de 2011 moria als 81 anys l'historiador i medievalista Manel Riu Riu.
Nascut a Manresa en 1929, va ser catedràtic d'Història Medieval a la Universitat Granada des de 1966 fins a 1969, any en què va passar a ocupar la mateixa càtedra a la universitat de Barcelona. Havia dirigit diverses publicacions, entre elles l'òrgan del departament de medieval de la facultat d'història, Acta Historica et Aercheologica Medievalia i també va ser coordinador de les publicacions de Quaderns d’Estudis Medievals.
Estava especialitzat en història monàstica catalana i entre els seus treballs destaca la seva hipòtesi sobre l'origen del feudalisme a Catalunya i l'estadística demogràfica
medieval. També va dirigir diverses excavacions arqueològiques com la del poblat medieval de Caulès, el monestir de Sant Sebastià de Sull o el castell de Mataplana entre uns altres.
Una de les seves tesis més conegudes va ser la de la interpretació de l'origen dels primers castells de frontera, tesi que va publicar en la revista Sant Jordi en el seu número 47 pertanyent a l'any 1962. En ella i amb el títol de Probables Huellas de los Primeros Castillos de la Cataluña Carolíngia, exposava la hipòtesi que els primers castells de la frontera de la Marca Hispànica eren torres de vigilància fets en fusta. Va basar els seus primers estudis en el jaciment de Viver de Serrateix, (Berguedà) on es poden observar uns forats excavats en la roca que el professor Riu va considerar com les bases on es devien col·locar els pals per sostenir les torres de fusta.
Manel Riu era membre de la Reial Acadèmia dels Bones Lletres de Barcelona i de la
Academia de Historia de Madrid, havent rebut la Creu de Sant Jordi de la Generalitat en 2003.
El proper dia 11 rebrà un homenatge en el lloc d'origen dels seus pares, Sant Llorenç de
Morunys. Descansi en pau el Professor Manel Riu Riu.
Salut.
The Damned.